Coses que em va ensenyar el 2020

Que de vegades l’inaudit ocorre. Que quan la realitat sembla ficció, la ficció es reinventa. Que quan la realitat ens desconcerta, ens decep, ens fereix, l’únic refugi possible és la ficció. Que els superherois no viuen només en els còmics i que n’hi ha de carn i ossos, lluitant contra forces superiors, als hospitals, en els centres d’ensenyament, als carrers de totes les ciutats i que si no els valorem, enaltim i recolzem ara, no sé quan ho farem. Que valdria la pena parar abans que les circumstàncies ens parin. Que una ciutat sense bars és un lloc trist. Que trobo molt a faltar unes quantes persones i molt poc moltes d’altres. Que sense les celebracions que marquen el transcurs de l’any és com si el temps no transcorregués. Que hi ha una bellesa primigènia, irrecuperable, en un món sense éssers humans, els nostres sorolls i la nostra contaminació, i que si no aprofitem aquest moment per veure-ho, no sé quan ho farem. Que el món sempre va ser i sempre serà d’ells, dels éssers vius que van omplir els carrers sense nosaltres, i que va ser just que durant uns dies recuperessin el seu lloc a la Terra. Que els éssers humans som com les plantes: n’hi ha que per créixer necessiten ombra i n’hi ha que viuen feliços sota la llum del sol, d’interior i d’exterior, i que això marca la nostra manera d’adaptar-nos a la vida en confinament. Que el més terrible que pot passar-nos és no saber què ens passarà. Que els éssers humans ho suportem gairebé tot, excepte la incertesa. Que vivim aferrats als plans, és a dir, al futur. Que no suportem el present i per això fem tants plans. Que no hi ha millor refugi contra la tempesta que un poema.

Que som presumptuosos a l’analitzar el que passa. Que això no és el pitjor que ha ocorregut en la història de la humanitat. Que ocorreran coses tant o més terribles i que ens tornaran a trobar, com ara, desprevinguts i il·lusos. Que una abraçada contagia, que una reunió familiar és un perill i que, per temps que passi, mai ho oblidarem. Que els idiotes (llegeixi’s, teòrics conspiranoics, politicots, Donald Trump...) sempre aixequen la veu en temps d’angoixa. Que als valents no els aturen els inconvenients. Que qui està acostumat a fer el que li vingui de gust no deixa de fer-ho per molt que la gent pateixi, mori o s’empobreixi (parlo dels poderosos en general i de la nostra monarquia en particular). Que sempre hi ha un argument per defensar l’indefensable (segueixo parlant de la nostra monarquia en general i de l’Emèrito en particular). Que si no aprofitem aquesta ocasió per convertir-nos en una República, no sé quan ho farem. Que les dones som millors gestors del desastre. Que el món no canviarà en el substancial, tampoc nosaltres, i és una llàstima, perquè tardarem a tenir una altra oportunitat com aquesta. Que la menor esperança és un salvavides. Que si algú m’ofereix sopa de ratpenat, millor dic que no tinc gana.