Producte interior brut vs. felicitat interna bruta

L’avaluació del rendiment econòmic comunament es basa en una sèrie de variables (que els economistes voldiren veure evolucionant sempre a l’alça) com: creixement industrial, producte interior brut (PIB), ingressos disponibles, productivitat del treball, exportacions, superàvit comercial, taxa de participació en la força de treball, ocupació total, etcètera. L’apreciació de la riquesa, que generalment es mesura per càpita, sol tenir en compte, entre altres variables, el PIB, els ingressos bruts, els ingressos disponibles i el patrimoni i/o capital acumulats. Per la seva part, la qualitat de vida, un concepte relativament eteri i subjectiu, se sol estimar a partir d’una combinació de variables socioeconòmiques. 

Un dels exemples més coneguts d’aquesta combinació és l’índex de desenvolupament humà (IDH), implementat i recalculat anualment pel Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides. Aquest índex sintetitza els assoliments als quals arriba cada país en tres facetes fonamentals del progrés humà, com una vida llarga i saludable, la possibilitat d’adquirir i ampliar coneixements i la facilitat d’accés a un nivell de vida digne. L’IDH es calcula a partir de la mitjana aritmètica d’indicadors que quantifiquen els valors mitjans de l’esperança de vida, el grau d’educació i els ingressos mesurats pel PIB per càpita.

Més recentment, el 2017, el Fòrum Econòmic Mundial va introduir un nou indicador de la qualitat de vida, denominat índex de desenvolupament inclusiu (IDI). Es basa en un conjunt de resultats que permeten una avaluació multidimensional de l’estàndard de vida, no només segons el nivell de desenvolupament actualitzat d’un país, sinó tenint en compte també els objectius aconseguits durant els últims cinc anys. Per a cada país, l’IDI es calcula partint de tres pilars: creixement i desenvolupament, inclusió (o participació de totes les persones, riques o pobres, capacitades o discapacitades, de la majoria o de les minories) i equitat intergeneracional i sostenibilitat. En realitat, l’IDH 2017 i l’IDI 2017 mostren un alt grau de coincidència i solapament, de manera que els seus rànquings comparteixen sis països entre els deu primers (Noruega, Suïssa, Islàndia, Dinamarca, Holanda i Austràlia).

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Potser l’aportació que més crida l’atenció als intents d’avaluar la qualitat de vida hagi sigut la proposta d’estimació de la felicitat o satisfacció amb la vida, plantejada per Bhutan. Aquest petit país, ubicat a la part oriental de l’Himàlaia, va ser notícia el 1972 quan Jigme Singye Wangchuck, el quart rei de la nació, es va plantejar mesurar el progrés del regne utilitzant l’índex de felicitat nacional bruta (FNB) o felicitat interna bruta (FIB). Va proposar el terme com a resposta a les crítiques sobre la persistent pobresa econòmica del país a fi de remarcar les peculiaritats de l’economia de Bhutan, que té una cultura basada majoritàriament en els ideals budistes. Així, mentre que els models econòmics convencionals contemplen el creixement econòmic com un objectiu essencial del desenvolupament humà, el concepte de FIB se sustenta en la premissa que el veritable desenvolupament es troba en la complementarietat i reforç mutu del material i l’espiritual. Per això, els quatre pilars del FIB són: l’impuls d’un desenvolupament socioeconòmic sostenible i igualitari, la preservació i promoció dels valors culturals, la conservació del medi ambient i la implantació d’un bon govern.

Òbviament, convertir un concepte tan atractiu com el del FIB en un indicador que pugui ser quantificat i monitoritzat periòdicament és molt complicat. No en va, la satisfacció amb la vida està estretament connectada amb un cert nombre d’aspectes qualitatius que no es deixen capturar numèricament. I, en tot cas, convindria no oblidar l’exemple dels EUA, on, pel que sembla, la felicitat no va ser una variable clau en el desenvolupament experimentat posteriorment a la segona guerra mundial. Segons les enquestes, el 1948, el 43% de la població es declarava molt feliç. El percentatge va assolir el nivell més alt el 2004 amb un 55% i el punt més baix, un 37%, després de l’11-S del 2001, tot i que per al 2006 era la xifra se situava en un 49%, amb prou feines sense canvi respecte al 47% de 1952, més de mig segle enrere.