Ni a un sensesostre ni a una persona

2
Es llegeix en minuts

Diu la Bíblia (i Viquipèdia) que Esteve, una vegada mort Jesús, és un dels escollits per repartir almoines entre les viudes paleocristianes. Un perfil caritatiu-administratiu. El combina amb predicar fogosament, però l’intercanvi d’impressions amb l’audiència resulta una cosa tensa i el lapiden amb les pedrotes sòlides i tradicionals de l’antiga Jerusalem.

El desembre és per a la beneficència el mateix que el març és per al feminisme: quan s’acosta el final de l’any, l’esperit dickensià es pot palpar en l’aire. De sobte hi ha moltes ganes de donar un jersei vell i un plat de sopa al petit Tim del ‘Conte de Nadal’. Evidentment, no obstant, la desigualtat social és un problema sistèmic que no s’arregla amb un parell de gestos anuals. Hi ha dues pel·lícules del 1961 que ataquen la caritat-gest hipòcrita i cosmètic, la caritat-Kärcher elimina-remordiments: ’Viridiana’ i ‘Plácido’, consonants entre elles. Si la censura no hagués intervingut, el títol de la segona hauria sigut aquest: «Assegui un pobre a la seva taula», com el d’una campanya franquista dels anys 50 que convidava a convidar per Nadal.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

També era desembre, ara ha fet 15 anys, quan de matinada dos joves de 18 anys i un menor d’edat van ruixar amb gasolina Rosario Endrinal dins del caixer de Sant Gervasi on dormia i li van calar foc. Endrinal tenia 51 anys i va morir dos dies després. En el judici, un dels acusats va declarar: «Jo no he agredit ningú, ni un sensesostre ni una altra persona». Dues categories curioses de traçar.

L’aporofòbia existeix. És un terme encunyat per la filòsofa Adela Cortina el 1995, és el «rebuig, aversió, por i menyspreu cap al pobre». Al seu llibre ‘Aporofobia, el Rechazar al pobre’ explica que es produeix sovint una dissonància cognitiva: ens veiem a nosaltres mateixos com a bones persones però no obstant no ajudem ni mirem les persones en situació de vulnerabilitat. Enrique Molina, que ha viscut al carrer i ha protagonitzat la pel·lícula ‘Sin techo, explica que el que fa més mal que el fred o la gana és la indiferència. Agraeix el seu canvi de vida a la Fundació Arrels, referent per la seva tasca de sensibilització, assistència i lluita. El seu objectiu és, en suma, #ningudormintalcarrer. Malgrat que Quimi Portet canti que ja no fa el fred d’abans, sense casa, les nits ni són santes ni són plàcides.