Desafiament unilateral

Un pla d’aquests que només poden sortir malament

Puigdemont torna a plantejar una campanya electoral clamant pel xoc frontal. L’expresident no és a la presó, però també està pres: de la seva circumstància

Es llegeix en minuts

Hi ha plans que només poden sortir malament. Ho deia l’altra nit a RNE el col·lega Pedro Águeda, reporter d’assumptes tèrbols. El Divendres Sant de 1924, en els primers mesos de la dictadura de Primo de Rivera, una banda va assaltar l’exprés d’Andalusia. Perdonavides aficionats, es pensaven que s’emportarien un milió de pessetes de les nòmines que les empreses colonials enviaven al nord de l’Àfrica. Van assassinar els dos funcionaris del vagó de Correus i amb prou feines van trobar 40.000 pessetes. Van fugir deixant darrere seu un rastre fosforescent.

La dictadura va voler donar una resposta categòrica, inclement. La banda va caure al cap de pocs dies. Un dels atracadors, el més violent en l’assalt, es va disparar un tret a la templa al saber-se acorralat. Tres més van ser executats amb garrot. El cinquè, condemnat a 30 anys de presó. «Una història de mals caps, un pla d’aquests que només poden sortir malament», relatava Águeda a la ràdio.

Màster i doctorat

Sobre plans que només poden sortir malament, la Catalunya de l’última dècada té doble grau, màster i doctorat. El procés que va desembocar en l’intent independentista unilateral del 2017 va fracassar sense pal·liatius. Una Catalunya paralitzada, fracturada políticament i socialment, perjudicada econòmicament i minvada en la seva reputació. Nou presos amb severes condemnes. Sis fugits de la justícia. Aquest és el rastre fosforescent d’aquell pla construït sobre un relat impostat que només podia sortir malament. Molt malament.

Tres anys després, Carles Puigdemont torna a plantejar la campanya electoral clamant per una secessió unilateral i immediata que ningú admet en el context internacional, encara menys en l’europeu. La UE no admet bromes contagioses quan es disposa a sufragar la reconstrucció amb una injecció financera mai vista.

Puigdemont no és a la presó, però també està pres: de la seva circumstància. Necessita conservar el poder sobre la presidència de la Generalitat per manejar el desenllaç de la seva situació personal. Sense aquest poder, el seu compte enrere accelerarà. En aquesta clau, variant personal de la guerra eterna entre la postconvergència i ERC per l’hegemonia, cal llegir l’obstinació de JxCat en una via cega.

La via de l’indult 

Els presos són avui l’únic nexe d’unió del bloc independentista. Malgrat això, és probable que la coalició torni a governar després del 14-F. Només una victòria àmplia d’E RC podria armar de valor els republicans per consagrar el seu gir pragmàtic i buscar altres recolzaments.

Et pot interesar

Els presos, últim adhesiu del bloc, deixaran de ser-ho després del 14-F. No hi haurà amnistia. És jurídica i políticament inviable, tot i que sigui una bandera electoral sexi. Cal veure si hi haurà reforma penal. Per a això és necessari el vot d’ERC, cosa improbable si no és per abolir el delicte de sedició sinó només per atenuar-lo, ja que això suposaria admetre que es va delinquir.

L’indult serà la via d’alliberament dels presos després del 14-F. Abans, reforçaria l’acusació de tripijoc per l’aval d’ERC i el PDECat a Pedro Sánchez. L’indult no requereix sol·licitud dels reus i la decisió és exclusiva delGovern. Cel·les obertes quan hagi passat el fred.