Eleccions a Catalunya, ¿empenyem per sortir de les bombolles?

Catalunya torna a les urnes, si la pandèmia no ho impedeix, el 14 de febrer. Poc es podrà jutjar del que ha fet el govern de la Generalitat en els últims tres anys. S’ha mogut entre la paradoxa de tenir un activista al capdavant de la institució; l’esdevenir judicial que va fer eclosió en dures protestes; l’amenaça de l’«ho tornarem a fer» (l’última versió és d’aquest dissabte de Puigdemont amb el «desbordament democràtic»); i la gestió de la pandèmia. Aquesta ha sigut, en general, tan caòtica com a la resta del món, tot i que molt més desastrosa en el tema de les residències d’avis i en la frivolitat carregada de retòrica dels mesos en què va estar Quim Torra al capdavant. Mirant enrere, és poc probable que molts canviïn el sentit del seu vot perquè, en la lectura dels últims 10 anys de política catalana, els electors i els partits viuen a dues bombolles que s’ignoren mútuament. En una d’elles, la seqüència és que el que anomenen deep state va desbordar l’octubre de 2017 als polítics espanyols i va llançar la policia, primer, i els jutges després, contra uns ciutadans que només volien votar per recolzar uns polítics que van acabar empresonats. És la Catalunya que s’aixeca cada matí dient-se a si mateixa que no fa res malament i que les seves desgràcies són el resultat de la «repressió» de l’Estat. A l’altra bombolla, la seqüència argumental és la següent: una colla de populistes en la seva versió nacionalista van entabanar els seus votants dient-los que la independència era possible, sabent que era impossible i, junts, es van saltar la llei eludint els drets fonamentals dels qui no pensaven com ells. I els jutges i la policia no van fer cap altra cosa que actuar en defensa de l’Estat de dret. Discursos al Parlament, al·locucions públiques, batalles a les xarxes socials, tertúlies i llibres alimenten cada una de les bombolles i, en nombroses ocasions, a l’escenari polític, parlen com si l’altre no existís encara tenint-lo davant. No dic que no polemitzin, però fa la sensació que no s’escolten, gens ni mica d’empatia que es diu ara.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Aquesta dualitat política, uns i d’altres l’han intentat traslladar el conjunt de la societat amb èxit desigual. On el civil fa frontera amb el polític, s’han sortit amb la seva, de vegades a favor dels independentistes, de vegades a favor dels que no ho són. L’última batalla d’aquest tipus la volen entaular acarnissadament al Barça. Si la dualitat tingués la base que anhelen les minories d’una bombolla i l’altra (ètnica, lingüística o de classe social), seria lògic que impregnés el conjunt de la vida social. Però no és així. És una pugna circumscrita a l’esfera política i als seus voltants. Votants de les dues bombolles viuen als mateixos barris, treballen en les mateixes empreses, fan esport en els mateixos clubs, nien en les mateixes famílies. Certament, els esdeveniments del 2017 van provocar silencis inquietants, però diria que, en aquest sentit, aquesta és una societat resilient, cosa que no significa que una fractura política mantinguda en el temps no acabi convertint en regla el que és excepció.

La solució passa per mirar al futur, lògicament aprenent del passat i esmenant els errors. Tot és molt difícil mentre hi hagi polítics a la presó i líders que joguinegin amb la idea de trencar per la força. Els partidaris a cada bombolla de perpetuar el conflicte per treure rèdit partidista, que no polític, intenten perpetuar els dos fets. I generen una trinxera que és molt difícil saltar en el moment de votar. Ningú que va votar fa tres anys un polític que és a la presó o reclamat per la justícia votarà una opció del bloc contrari. I al revés, els que es van sentir agredits per aquells no saltaran a l’altra bombolla. ¿Quina és llavors l’alternativa? En primer lloc, entendre que cada vot val perquè condiciona el que passarà. Ni l’activisme ni la justícia resoldran la bretxa en la política institucional que hi ha a Catalunya. Són legítims, però no paren els problemes d’aquest moment. Dins de cada bombolla hi ha opcions i persones que defensen la necessitat de canviar de mètode sense renunciar als seus objectius. Hi ha els qui entenen que el camí de la independència no passa principalment per la confrontació, i hi ha els qui entenen que la manera d’evitar la independència és tractar els problemes en lloc d’ignorar-los. No cal, per tant, renunciar a cap dels objectius per canviar el vot. Només cal entendre que el més efectiu per aconseguir un propòsit no és el que més crida sinó el que té millors arguments. I hi ha oferta a les dues bombolles.