10è aniversari d’un canvi

L’excepció tunisiana

El país magribí continua sent la gran esperança de la Primavera Àrab gràcies a l’èxit de la seva transició democràtica

3
Es llegeix en minuts
Tunis (Tunisia), 01/04/2020.- A Tunisian Police PGuard robot calls residents to respect a quarantine order, in Tunis, Tunisia, 01 April 2020. The Tunisian interior ministry is using new technologies, an unmanned robot or ’land drone’ produced by a Tunisian start-up, to enforce the nationwide lockdown, reports state. The P-Guard robot is equipped with four Full HD infrared cameras, a 360-degree thermal camera, a GPS and a laser telemetry system and has autonomy of eight hours. Countries around the world implemented measures to stem the widespread of the SARS-CoV-2 coronavirus that causes the COVID-19 disease. (Túnez, Túnez) EFE/EPA/MOHAMED MESSARA

Tunis (Tunisia), 01/04/2020.- A Tunisian Police PGuard robot calls residents to respect a quarantine order, in Tunis, Tunisia, 01 April 2020. The Tunisian interior ministry is using new technologies, an unmanned robot or ’land drone’ produced by a Tunisian start-up, to enforce the nationwide lockdown, reports state. The P-Guard robot is equipped with four Full HD infrared cameras, a 360-degree thermal camera, a GPS and a laser telemetry system and has autonomy of eight hours. Countries around the world implemented measures to stem the widespread of the SARS-CoV-2 coronavirus that causes the COVID-19 disease. (Túnez, Túnez) EFE/EPA/MOHAMED MESSARA / MOHAMED MESSARA (EFE)

Un dia com avui fa 10 anys, un venedor ambulant de nom Mohammed Bouazizi va canviar el rumb de la història. Després de la confiscació de les seves mercaderies, va decidir calar-se foc per denunciar l’arbitrarietat de la policia. Aquesta desesperada acció de protesta va desencadenar una onada de mobilitzacions que va provocar la caiguda del dictador Ben Ali quatre setmanes després. Havia començat la Primavera Àrab, que aviat s’estendria a Líbia, Egipte, Síria, el Iemen i Bahrain, tot i que les seves rèpliques es van deixar sentir pràcticament en tota la geografia àrab.

Avui dia, Tunisia continua sent la gran esperança de la Primavera Àrab gràcies a l’èxit de la seva transició democràtica, que contrasta amb el caos imperant en altres països àrabs, immersos en un remolí de conflictes armats i crisis humanitàries interminables. Això no vol dir que el trànsit de la dictadura a la democràcia hagi sigut un camí fàcil, ja que el país magribí ha patit una campanya d’atemptats gihadistes que va colpejar un dels principals motors de la seva economia: el turisme. Així mateix, la crisi econòmica que pateix el país, agreujada per la pandèmia de la Covid-19, que va provocar una contracció del 21,4% del PIB en el segon trimestre d’aquest any, ha accentuat el malestar ciutadà i el descrèdit de la classe política, cosa que facilita la irrupció de formacions populistes.

L’èxit tunisià pot explicar-se al·ludint a una sèrie de factors. En primer lloc, Tunisia és el país més petit de tot el nord de l’Àfrica i compta amb una població de tan sols 11 milions d’habitants, la més homogènia de la regió: majoritàriament àrab i sunnita. Aquesta circumstància explica que hagi estat al marge de les grans tensions sectàries registrades al Pròxim Orient i que tampoc s’hagi convertit en una trinxera més del conflicte que lliuren les potències regionals per l’hegemonia. El més sorprenent és que ni tan sols la lluita fratricida a Líbia ha sigut capaç de desestabilitzar Tunisia.

Una segona raó és la maduresa de la que han fet gala les principals forces polítiques, que, malgrat la rivalitat, han evitat tant sí com no destruir els ponts de comunicació, cosa que ha impedit un xoc frontal entre els sectors laic i islamista. De fet, Tunisia és l’únic país afectat per la Primavera Àrab en el qual s’ha registrat una transició pacífica de poder, quan el 2014 l’islamista Ennahda va cedir el testimoni al secular Nidaa Tunis sense grans escarafalls. En aquest sentit, és important destacar que Ennahda és probablement el partit islamista més pragmàtic del món àrab i el seu líder, Rachid Ghanuchi, sempre ha sigut un ferm defensor de la democràcia parlamentària.

En tercer lloc, hem de fer referència a la fortalesa de la societat civil, una de les més dinàmiques i sòlides de la regió. La Unió General de Treballadors Tunisians (UGTT) va tenir un paper clau en la caiguda de Ben Ali al convocar una vaga general que va paralitzar el país. Durant l’última dècada, aquestes organitzacions s’han mobilitzat per condemnar la violència i preservar les llibertats. Després d’una sèrie d’assassinats polítics contra diversos polítics esquerrans es va establir el Quartet de Diàleg laic integrat per la UGTT, la Lliga de Drets Humans, el Col·legi d’Advocats i la Confederació d’Indústria, Comerç i Artesanies, per evitar un xoc de trens entre els sectors laic i islamista, tasca que va ser reconeguda amb el premi Nobel de la pau el 2015.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En quart i últim lloc s’ha de destacar el paper positiu de les Forces Armades. En aquest cas, Tunisia també és una excepció en comparació amb els dos països amb els quals comparteix fronteres: Algèria i Líbia, on els militars han monopolitzat el poder pràcticament des de les independències nacionals. Les Forces Armades tunisianes van desobeir les ordres de reprimir les manifestacions contra Ben Ali i, després de la seva caiguda, han mantingut una neutralitat exemplar rebutjant interferir en la política, actitud que contrasta obertament amb la de l’Exèrcit egipci, que el 2013 va encapçalar un cop d’estat contra els Germans Musulmans i va engegar una autèntica caça de bruixes per eliminar qualsevol vestigi islamista en l’escena política.