La crua realitat

No van destapar el xampany a París. Segurament van pensar que per haver quedat primers de grup podien haver tingut millor client, però tampoc es van posar les mans al cap per la seva mala sort, perquè no la van tenir. El Barça ja ha sortit golejat de París, fa algunes temporades, com també el van atropellar la Juve, la Roma, el Liverpool o el Bayern. Si el seu nom encara genera una mica de respecte europeu, es deu més al seu passat que al seu present. 

La inèrcia de les Champions de Guardiola, i la de Luis Enrique, va mantenir més del convenient, com si d’un mantra es tractés, allò que el Barça era el millor equip del món. Els continus accidents europeus demostraven que ja no ho era, però s’enarborava la bandera de Messi per seguir en un esglaó europeu que ja no tocava. El pas del temps va anar ajustant l’escenari i la idea es va anar abandonant. De fet, va ser grotesc que, el dia abans de jugar contra el Bayern, Arturo Vidal es despengés encara amb aquesta afirmació. No li vam donar gaire importància, els vuit gols van generar tal desconsol que ni tan sols ens vam acarnissar amb la seva arrogància.

El benefici del dubte

De vegades en el futbol hi ha sorpreses. Aquest va ser el clau cremant al qual ens vam acollir en la passada eliminatòria davant el Bayern. No va funcionar. Com tampoc va servir aquest argument davant el Liverpool la temporada anterior. Ja que el PSG no està a la mateixa altura, ara podem aferrar-nos a l’estat de forma dels dos equips d’aquí dos mesos. El benefici del dubte, el màxim que es pot aspirar.

Notícies relacionades

Un cop a càmera lenta

Imbecil·litat tipogràfica

El Barça va tenir fortuna en el sorteig, podia haver sigut pitjor. Bayern o Liverpool, només pels fantasmes que comportaven, haurien arrasat amb qualsevol esperança de classificació. Però des del punt de vista del PSG, també va tenir sort. No li ha tocat un equip rocós, ni un equip alegre. Ni tan sols un cúmul de jugadors que, com ells, sense ser especialment sòlids tinguin grans individualitats. Resulta difícil definir la virtut d’aquest Barça, a mig camí de tot. Un gran que ha perdut talent però que –per la seva condició– no pot admetre les seves limitacions com per definir un pla d’equip petit. Incapaç de ser sòlid defensivament, incapaç de tenir màgia ofensivament. Incapaç de ser intens, incapaç de ser brillant

Plantilla descompensada

Escrivia Jordi Cruyff en aquest diari sobre la importància de l’honestedat en el món del futbol. Potser també és necessari ser-ho amb la plantilla que hi ha actualment: descompensada, minvada encara més per les lesions, i de qualitat insuficient. Malgrat saber-ho, el costum d’equip gran dispara de tant en tant les expectatives, un parell de bons partits són suficients per tornar a autoenganyar-nos. No resulta agradable, però és necessari ser honestos una vegada més i assumir el present. Potser és això el que Koeman ens vol dir quan en l’últim minut d’un partit, davant un equip que està en posicions de descens, fica un central per un davanter. La crua realitat. n