Emigra

Les pintades ultres només representen els obtusos assetjadors que les fan. «Parla en català o emigra», resava la vergonya al mur d’un restaurant. En l’origen de l’agressió, una propietària que encara no domina el català, un client que es va sentir ofès i la seva ira exhibida a les xarxes. A toc de xiulet, la gossada ultra es va llançar sobre l’objectiu. En els últims anys, les lapidacions públiques per motius lingüístics s’han convertit en l’esport preferit d’alguns: pobres essencialistes entotsolats en un país que ni existeix ni existirà. Pot ser que algun dia Catalunya sigui independent, però mai serà aquesta arcàdia on només es parli català. Encara no s’han inventat les portes al passat. 

Els ultres de la llengua (ultres, a seques) són una ínfima minoria, però han de sentir el menyspreu de tothom, també de les institucions catalanes. En això ens hi va evitar-ne l’expansió, i alguna cosa més. El català encara s’ha de reivindicar. No assenyalant treballadors precaris a les xarxes, sinó exigint la seva normalització en tants àmbits (començant pel Senat) on encara pateix discriminació. Les persecucions xenòfobes només entelen les justes exigències.