POESIA RACISTA

Si el rei blanc dona permís

Cada any per Nadal penso en ‘Les joguines’, el poema clàssic de Bofill, Puig i Serra, ja que no aconsegueixo resoldre la pàtina perversa i racista a sobre del costumisme màgic i feliç

2
Es llegeix en minuts
Si el rei blanc dona permís

“Quan per la tardor se'n va l'oreneta no li dic: Adeu! Li dic: a reveure!”. Per alguna raó tinc molt gravats els poemes que ens van fer aprendre a l’escola, recitant amb tota la classe. Intencions pedagògiques a banda, em sembla un llegat molt bonic.

Cada moment de l’any tenia el seu poema corresponent, però l’únic que va perdurar any rere any fins l’últim curs va ser el de Nadal. S’anava fent més llarg i complex, esclar.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Tor era senzill amb Guerau de Liost i els seus pastors que roden amb vestits nous, perdent els bous i les esquelles. No puc dir el mateix del poema de Nadal de Sagarra, un tros del Cant I i un del III, a pessics: “Un camí! Quina cosa més curta de dir! Quina cosa més llarga de seguir! Quin so vulgar i estrany! Un camí! El camí significa humilitat, vol dir renunciament a fi de bé”. Que em deixi anar el braç, que vull anar a jugar a Pokémon. Amb perspectiva puc afirmar que cap persona de la classe, de la Mireia Amorós a l’Anaïs Valdivia, devíem entendre res del que repetíem.

Un poema de quan érem més petits i que se seguia molt bé, en canvi, és 'Les joguines'. Un clàssic de Bofill, Puig i Serra. El recordo molt nítidament i l’escriuria de memòria.

La feina dura

Notícies relacionades

“Les joguines molt cansades, estan tipes de voltar. Dins del sac totes plegades s’han posat a rondinar”. Fins aquí tot bé. “Al rei negre li demanen que les deixi en un balcó”. I els altres? “Ho faré! -diu el rei negre, i com més a prop millor”. Ahà. “Si el rei ros no ens ho complica” (com?) “i el rei blanc dona permís” (però què?) “ara us pujo de seguida al balcó d’un cinquè pis” (Déu-n’hi-do). “Quan el sol ja despuntava vaig alçar-me del meu llit. Quina sort quantes joguines m’han deixat aquesta nit!”. No, perdona, no t’han. T’ha. Deixat. El rei negre, que clarament fa la feina dura de la nit. I encara ha de donar explicacions als altres dos. I són les joguines, qui li donen la primera ordre.

Cada any per Nadal hi penso, en aquest poema. No ho trio però em torna. Suposo que és perquè no resolc la pàtina perversa i racista damunt del costumisme màgic i feliç. A mesura que passen els anys (i les injustícies i les catàstrofes) em sembla menys innocent i més trist i sinistre, agreujat per la cantarella pesada dels nens quan recitàvem i reciten poemes, especialment el de Nadal.

Temes:

Poesia Nadal