ANÀLISI

Metamorfosi independentista

La mutació de les famílies del nacionalisme català criden menys l'atenció però són tan o més suggerents que la del relat de Kafka: es transformen per parellse, de forma simultània i en sentits contraposats

Es llegeix en minuts
Metamorfosi independentista

Chema Moya

La transformació de Gregorio Samsa en un escarabat és un succés fundacional. La metamorfosi de La metamorfosiKafka és el fonament de la literatura de l’absurd del segle XX. Una finestra oberta a la irracionalitat desenraonada de l’existència humana. Absurdes o no tant, la vida és un rosari de mutacions. De vegades, menys vistoses però tant o més suggerents que la de Samsa. Com la metamorfosi de les famílies del nacionalisme català: es transformen per parelles, de manera simultània i en sentits contraposats.

Algunes mudances criden l’atenció, fins i tot són mordaces, com el canvi d’exsecretaris generals que Convergència i Esquerra van fer fa 20 anys. CDC va fitxar el 2000 Àngel Colom, que quatre anys abans havia abandonat a correcuita ERC per evitar ser defenestrat. Pocs mesos després, Jordi Pujol va descavalcar Pere Esteve de la secretaria general convergent i aquest va reaparèixer com a candidat d’ERC el 2003. Un canvi vistós, però de transcendència política escassa. El canvi de Colom per Esteve no va modificar la naturalesa de CDC ni la d’ERC.

Triple salt mortal 

Altres metamorfosis més recents sí que tenen conseqüències polítiques rellevants. La caiguda del cavall d’Artur Mas.  El successor de Pujol va abraçar la fe independentista mentre fugia de la taca viscosa de la corrupció convergent i de l’enuig ciutadà per les retallades dels serveis públics. Amb ell, el nacionalisme català de centredreta, substancialment pactista, feia un triple salt mortal.

ERC va exercir una força decisiva per empènyer Carles Puigdemont cap a la DUI. L’intent unilateral va fracassar. Després del fiasco, Esquerra va iniciar una metamorfosi cap a la realpolitik, mentre la postconvergència accelerava la seva mutació irredemptista. La marca tradicional de les classes mitjanes i benestants catalanes es fa guerrillera, empesa per un Puigdemont pres de la seva circumstància. I la de l’independentisme arrauxat vira cap al possibilisme. La batalla insomne de les dues forces pel poder accentua aquesta metamorfosi divergent.

Candidata Borràs

JxCat ha mutat de forma definitiva en un cos polític que poc té a veure amb la tradició convergent. Aquesta era negociació, pacte i caixa. Aquella, desafiament i col·lisió estèril. L’elecció de Laura Borràs com a candidata reafirma aquesta via. Borràs és una força desencadenada contra l’Estat i, sobretot, contra ERC. Potser Damià Calvet hauria ofert un rang electoral una mica més ampli, menys enverinat, però mai va ser rival per a Borràs.

Més mutants. El PDECat, alliberat del jou de Puigdemont, pot guanyar definició electoral per contraposició al fonamentalisme infecund de JxCat. El recolzament als Pressupostos de l’Estat a canvi d’inversió en Rodalies serà un emblema de la campanya d’Àngels Chacón. El PNC, refugi de purgats per Puigdemont, pot ser víctima d’aquesta última metamorfosi. Marta Pascal pugna pel mateix espai electoral que el PDECat. L’escissió va generar un profund ressentiment, però la lògica del mercat electoral assenyalaria la via cap al retrobament.

Et pot interesar

Samsa va acabar repudiat per la seva família. Mutat en insecte monstruós no podia procurar-los aliment com abans. Les mutacions només es mantenen si milloren l’eficiència o la rendibilitat. Les urnes dictaminaran el 14-F