El passeig de Laura Borràs

El cicló Borràs s’ha imposat pràcticament sense despentinar-se. El seu discurs, anorèctic des del punt de vista polític, entronca perfectament amb la senzillesa argumental que exigeix majoritàriament la militància de JxCat entorn del projecte independentista. El discurs de Laura Borràs és coherent amb el que ha sigut el puigdemontisme i el torrisme –deixant de banda els matisos que hi pugui haver entre tots dos– i tot el que proposa es redueix a la confrontació amb l’Estat i a continuar compromesos amb l’esperit i el mandat de l’1-0  del 2017. És a dir, res concret o coses ja fracassades. L’intent de Damià Calvet de reivindicar-se com un bon gestor i introduir l’excel·lència d’un futur govern com un element rellevant en un intent que el militant de JxCat l’escollís a ell estava condemnat a fracassar. Calvet és prosa i Borràs poesia. I a la militància el tornen boig les rimes, millor consonants, que exigeixen menys i són més fàcils de memoritzar.

Hi ha diversos elements d’anàlisi rellevants en la victòria de Laura Borràs. El primer és que s’ha guanyat ella mateixa ser la candidata a presidenta de la Generalitat. No deu a ningú més que als militants aquest privilegi. És el primer pas per a la consolidació d’un lideratge que no ho sigui per delegació de Carles Puigdemont. De fet, en totes les tertúlies –fins i tot a la cuina de JxCat– s’assegurava que l’expresident no volia que ella fos la candidata. Guanyar sense un altre apadrinament que el de la mateixa militància permet afirmar que Borràs suposa el final de l’experiència viscuda amb el torrisme, un mer poder delegat sense cap capacitat d’actuar pel seu compte si no es demana permís abans.

Més astuta que Torra

Un altre element és que per molt que s’escrigui que Borràs és la continuació del torrisme, això no acaba de ser cert. Borràs és més intel·ligent políticament que el president recentment inhabilitat, també és més ambiciosa i amb un immillorable concepte d’ella mateixa. Això són virtuts polítiques, així que si es vol escriure que Borrás és la continuació del torrisme sense Quim Torra, cal afegir que es tracta d’una versió políticament millorada.

Borràs pot demanar en un sonet la independència per a demà perquè ja es va votar el 2017, un referèndum d’aquí a uns anys en un sirventès i un període llarg de confrontació sine die amb l’estat en una copla de peu trencat. Depèn. Borràs sap llepar-se el dit i posar-lo a assecar a l’aire per saber per on bufa el vent. S’assembla a Torra, això sí, en el fet que la seva carrera política pot acabar també abruptament segons com actuï el Tribunal Suprem davant els suposats casos de frau, malversació i falsedat documental pels quals està sent investigada.

JxCat, lluny del PDeCAT

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La victòria de Borràs suposa també la consolidació de JxCat com un artefacte polític allunyat absolutament de l’antiga Convergència, el llegat del qual podrà defensar totalment en solitari el PDeCAT. La teoria que van defensar els presos de JxCat provinents del PDeCAT,  i que fins i tot Artur Mas va comprar en el seu dia per intentar evitar el divorci, s’ha demostrat falsa. Creien que no hi havia motius per separar-se perquè podrien imposar la seva voluntat en els congressos i en les primàries i quan arribés el moment controlar el nou artefacte polític de Carles Puigdemont-Jordi Sànchez. L’elecció de Borràs demostra que aquesta teoria no era certa. Bona part de la militància de JxCat ve del pur activisme i s’assembla a la del PDeCAT el mateix que un ou a una castanya.

Les primàries a JxCat no han acabat. S’obre ara el període per elegir els vuit primers llocs de la llista per Barcelona, els quatre que encapçalaran la de Girona i els tres primers de Tarragona i Lleida. Si la batalla entre Borràs i Calvet ha sigut de guant blanc no serà així amb el que ve a continuació. Particularment a Barcelona s’entaularà una batalla campal entre candidats de diferent perfil alineats –simplificant– entre el que representa Laura Borràs –la confrontació buida– i el que representa Damià Calvet –intentar fer de convergent des del lloc equivocat. Comprin crispetes. Això ha sigut un pròleg, i bastant avorrit per cert. El que és bo de veritat ve ara.