El 'gir autoritari' de Macron

Ara el president Macron lliura dues partides simultànies: la lluita contra la Covid-19, igual com els seus homòlegs europeus, i una batalla particular per reforçar la política de seguretat. Aquesta ofensiva, que estava ja en marxa abans dels atemptats islamistes de Conflans-Sainte-Honorine i Niça, s’ha vist ara reforçada amb l’enduriment de dues lleis en procés de tramitació: la llei sobre la seguretat global i la llei contra els «separatismes».

EL primer d’aquests textos va ser aprovat en primera lectura el 24 de novembre per l’Assemblea Nacional. El punt més polèmic és el seu article 24: preveu castigar amb un any de presó i 45.000 euros de multa la difusió de «la imatge del rostre o de qualsevol altre element d’identificació» de membres de les forces d’ordre públic en el curs de les manifestacions per evitar que s’atempti contra la seva «integritat física o psíquica».

Aquesta controvertida mesura, aplaudida pels sindicats policials, és qualificada de ‘lliberticida’ per l’oposició d’esquerres, les organitzacions de drets humans i les associacions de periodistes. Els seus detractors consideren que la llei atempta de forma desproporcionada contra la llibertat d’informació. Fins i tot la Comissió Europea va recordar, en vigílies de la seva tramitació parlamentària, que els periodistes han de poder «fer la seva feina lliurement i en total seguretat».

Més enllà del debat teòric, dos casos pràctics han posat en entredit el polèmic article: el violent desallotjament policial d’un campament de refugiats i l’agressió per quatre policies d’un home negre, Michel Zecler, productor de música. Els dos casos han pogut ser denunciats gràcies a gravacions de vídeo. «Sense les imatges, ¿què hauria valgut la paraula de Zecler davant la dels policies?», es va preguntar un periodista durant les protestes de dissabte a París.

El segon text legislatiu, que serà examinat pel Consell de Ministres el 9 de desembre, pretén fer front a l’islam radical i als «separatismes». L’exposició de motius d’aquesta llei per «reforçar els principis republicans» és ben explícita: «Davant l’islamisme radical, davant tots els separatismes, és obligat constatar que el nostre arsenal jurídic és en part impotent [...] La República no té prou mitjans per actuar contra aquells que la volen desestabilitzar».

Tot un arsenal de mesures, amb un enduriment del Codi Penal, entre les quals destaca la creació d’un nou delicte «de posada en perill de la vida d’una altra persona» per la difusió d’informacions sobre la seva vida privada, familiar o professional, sancionat amb fins a tres anys de presó. Es tracta, en definitiva, d’«acabar amb la impotència abans que res, cosa que malmet la cohesió nacional».

Les crítiques no només han vingut de l’oposició. «Senyor president, nosaltres no votem per a això», afirmen en un manifest 33 personalitats de la societat civil, entre les quals el cineasta Costa-Graves i l’exfutbolista Lilian Thuram. Els signants, que van votar per Macron el 2017, li demanen que «interrompi aquesta carrera cap a l’abisme oposant-se a aquestes lleis lliberticides i a aquesta exacerbació de les fractures de la nostra societat».

Notícies relacionades

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Diferents maneres de llegir un llibre

El seu diagnòstic és sever: aquestes dues lleis «fan retrocedir les llibertats d’informació, opinió, creença, educació, associació, manifestació i protesta». Paradoxalment, la crítica d’aquests macronistes desencisats revela també una de les raons tàctiques de Macron. Alerten que permetre aquest atemptat als drets i llibertats «és instaurar allò que l’extrema dreta neofeixista somia: un Estat autoritari on l’Estat de dret es converteix en un Estat policial».

Sí, el ‘gir autoritari’ de Macron respon també a càlculs electorals de cara a les presidencials de l’abril del 2022. Sap que a la seva esquerra ningú està en condicions de disputar-li l’elecció; el perill se situa a la dreta i a la ultradreta. Macron, que va vèncer el 2017 reivindicant les reformes econòmiques i injuriant la vella política, es disposa a posar-se el vestit d’un president tradicional: garant de l’ordre i de la seguretat.