Dues mirades

1
Es llegeix en minuts
Diego Armando Maradona celebra un gol del Barça.

Diego Armando Maradona celebra un gol del Barça. / EP

No  caldria afegir res més. O potser sí, perquè una figura com la de Maradona va més enllà del que ell era i s’implanta en el que nosaltres som. No ens hi vam pas enmirallar, però hem estat contemporanis seus. L’hem vist. «Ho visto Maradona», com ha titulat ‘La Gazetta dello Sport’ i com canten els aficionats del Nàpols. Hem anat veient com consumia i com es consumia, com la bellesa autèntica del seu futbol esdevenia caricatura en una llarga, continuada decrepitud física i moral. I tot això ho hem observat mentre feinejàvem, mentre estimàvem, mentre ens avorríem o també quan miràvem partits de futbol, uns altres, mentre Maradona es diluïa en l’exageració.

Un dels fundadors de l’Església Maradoniana, Alejandro Verón, deia que tenia «una religió racional, la catòlica; i després, la que es fonamenta en el cor i la passió, la de Diego Armando». Tots hem exagerat, aquests dies, quan hem parlat d'ell com un déu, el Déu. Deu ser per això (¡i també per fer front a la competència!) que el Vaticà, tot i que el Papa és argentí, ha estat l’únic estament que no ha parlat de divinitats. «Ha mort Maradona, poeta del futbol». El vam veure. Vam viure mentre ell era viu.

Temes:

Maradona Futbol