25-N: dia internacional

Prou de violències masclistes

Cal que treballem per un país amb igualtat i amb polítiques públiques amb perspectiva de gènere, cal que posem la vida i les cures al centre

Es llegeix en minuts
Prou de violències masclistes

Carola Lopez

Deu dones assassinades a Catalunya en el que portem d'any, 85 en els darrers vuit anys. Dones mortes pel simple fet de ser dones. Aquestes dades ens encongeixen el cor. Els feminicidis són només la punta de l’iceberg, però cal recordar que una de cada dues dones ha patit violència masclista al llarg de la seva vida. És per això que hem d’acabar amb les violències masclistes, amb totes, erradicar-les. Ens hi va la vida.

 

I és que el masclisme és per tot arreu i ben arrelat. Malauradament, la pandèmia l’ha fet encara més present. El confinament i el distanciament social per frenar la Covid-19 ha obligat moltes dones a no tenir cap més alternativa a la d'haver de conviure les 24 hores del dia amb els seus agressors. Un autèntic malson. Durant els primers mesos d’estat d’alarma de la primera onada de la pandèmia, entre març i abril, les trucades per violència masclista a Catalunya van augmentar un 88%, enfilant-se fins als 2.200 avisos. 

 

I no només això, la pandèmia també ha fet palès que les dones, un cop més, han estat les més perjudicades d’aquesta crisi sanitària, econòmica i social, patint més precarietat laboral en sectors essencials i feminitzats; i més afectades per la sobrecàrrega de treball de cura no remunerat. Així, per exemple, segons dades de la cooperativa Quotidiana, les dones van teletreballar més, van allargar més que els homes les jornades laborals durant el confinament i van assumir bona part de la sobrecàrrega domèstica. A més a més, la Covid-19 també ha visibilitzat la feminització del treball en els sectors essencials, com són el de la salut i serveis socials, on les dones hi ocupen el 75% dels llocs de treball, però també la precarització, ja que són majoritàriament dones les que realitzen tasques de cura de gent gran o treballen en el sector de serveis com a caixeres en supermercats o com a personal de neteja, uns sectors que són essencials si volem construir la nova República catalana posant al centre les persones i encara més, ara en temps de pandèmia.

 

Amb tot, cal que treballem per un país amb igualtat i amb polítiques públiques amb perspectiva de gènere. Cal que posem la vida i les cures al centre. I aquests darrers mesos ja n’hem vist alguns exemples. El Govern català ha destinat més de 16 milions d’euros a polítiques per combatre i pal·liar els efectes de la violència masclista: ampliant les places residencials per a les víctimes o obrint nous centres d’intervenció especialitzada. A instàncies europees, l’eurodiputada Diana Riba ha reclamat l’aprovació d’una directiva europea ambiciosa perquè s’unifiquin criteris, i s’inclogui el delicte de violència masclista en la llista d’eurocrims. I és que, sembla mentida, però actualment encara no hi ha dades europees de víctimes de violència masclista. 

Però no ens quedem aquí, la igualtat i la perspectiva de gènere són i seran un dels pilars per fer de Catalunya un país socialment just i pròsper. Per això, la República catalana és més necessària que mai, perquè puguem aplicar polítiques feministes sense els entrebancs i les limitacions de les estructures d’un Estat espanyol caduc i ancorat al passat.

 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La perspectiva de gènere, la mirada i la veu de les dones han de ser presents en tots els àmbits, també en la justícia. Encara ara veiem tribunals formats majoritàriament per homes, que culpen les dones de les agressions que pateixen, uns tribunals que no escolten les víctimes i que defensen, com en el cas de ‘la Manada’, la presumpció d’innocència dels agressors, però no la dels presos i preses polítiques. Veiem sentències injustes que vulneren els drets i les llibertats democràtiques, que penalitzen els drets de manifestació i la llibertat d’expressió, però que no qüestionen les agressions sexuals.

Et pot interesar

 

Volem un país sense ‘manades’ ni jutges que deixin desprotegides les víctimes. I per això cal considerar la violència contra les dones com una qüestió d’estat, actuar amb contundència, amb respostes unívoques de rebuig per dir PROU de violències masclistes, prou. Ens hi va la vida, a tots i totes.