¡Que tornin els enredaires!

Tinc una gran debilitat pels enredaires. L’esport sense ells seria un recital d’un quartet de corda. No és que vulguem desmerèixer els músics, però ja ens entenem. En aquest món de nova moral victoriana que anem construint els tafurs de l’esport estan cada vegada més mal vistos perquè ens recorden a l’animal que portem dins i que sempre amenaça de dominar-nos. Els tenim por. Ells ancoren la seva manera de fer en l’instint, que parla poc però clar: només importa guanyar. Per això no tenen objeccions en aconseguir-ho fent trampes, ni renuncien a la violència com a recurs que si és necessari no s’han de tenir objeccions en utilitzar.

Són criticats, vilipendiats per la correcció política que pretén convertir-nos a totes en doctorands de les bones maneres. Però el cert és que deixen escenes inesborrables gravades a foc a la memòria dels futbolers. Aprofitant que publica ara un llibre, preguntin-se què és el que uneix en  el record de Hristo Stoichkov a tots els barcelonistes sense excepció. ¡És clar que sí! La trepitjada merescuda al col·legiat Urizar Azpitarte en un Barça-Madrid. Ni gols, ni jugades. El que ha deixat per a la història el búlgar és una explosió incontrolable de ràbia. Sense això no hi ha futbol possible.

En vigílies de l’Atlètic de Madrid – Barça és inevitable pensar en aquestes coses perquè el Cholo Simeone és una versió molt depurada de la fatxenderia futbolística. O ho era, perquè d’algun temps ençà sembla haver-li entrat una miqueta de fluixedat en el caràcter. Pot ser que sigui l’edat, que tot ho tempera.

Quan el futbol era futbol...

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Quan el futbol era futbol, en els temps prepandèmics, enfrontar-se a l’Atlètic de Madrid de Simeone era com acudir a una discoteca de barri en la qual, potser podies tenir sort i disfrutar de la nit de la teva vida, o podies tornar a casa amb la boca partida i els ulls de vellut; simplement perquè algú havia decidit que no li agradava com el miraves. Fos com fos calia estar sempre alerta. Això era el que succeïa enfrontant-te a l’Atlètic del Cholo. Ara que al màxim que arriben els partits és a entrenaments intensos és quan més es troben a faltar les pujades d’adrenalina que ens provoquen els canalles i tramposos. ¡Com els trobem a faltar!

Exigim caràcters desbordats a la gespa i a les banquetes que ens alliberin de l’etern període d’hibernació en què ens trobem. Ens morim per una granissada d’emoció, per un partit aferrissat. Voldríem que Simeone complís amb la seva part més reenganxada i ens obsequiés amb un Atlètic-Barça de veritat. Però ja sabem per endavant que tenim poques possibilitats de veure satisfet el nostre desig. Fixin-se que ja ningú escalfa els partits, que se succeeixen un rere l’altre amb la mateixa passió desbordant d’un plat de bledes sense sal ni oli. És el particular toc de queda del món del futbol.