Tics neoliberals de l'Executiu català

El persistent fantasma del thatcherisme

En la retòrica del sector del Govern més 'business friendly', l'encarnat per Tremosa, hi podem veure gran part del llegat ideològic de Thatcher

1
Es llegeix en minuts
El persistent fantasma del thatcherisme

FERRAN NADEU (FERRAN NADEU)

Com no podia ser de cap altra manera, m’he enganxat a la nova temporada de ‘The Crown’. L’atractiu principal d’aquesta entrega és l’aparició en escena de dues dones, Diana de Gal·les i Margaret Thatcher. La primera també mereixeria una columna, però si avui he escollit la que va ser coneguda com la Dama de Ferro és perquè el seu espectre plana en terres pròximes. I és que al festival de garrotades de guinyol al qual vam assistir dimecres com a conseqüència de la filtració sobre el pla de desescalada, que ignora a la baixa els indicadors que el mateix Govern es va marcar, hi vam poder veure gran part del llegat ideològic del thatcherisme.

També n’hi ha hagut en la retòrica del sector del Govern més ‘business friendly’, l’encarnat per Tremosa, que considera que el millor que pot fer una administració és sortir del mig i permetre treballar al ciutadà, tot i que la Covid posi en risc la seva salut i la dels altres.

Notícies relacionades

No només això, sinó que durant anys s’ha anat presentant tota retallada a l’Estat del benestar com una cosa inevitable, amb el famós «there is no alternative» de Thatcher. Frases com que «els empresaris només volen que els deixin treballar» indiquen una concepció darwinista i atomitzada de la societat en pandèmia, en què no hi pot haver altres solucions que les que brindi el mercat o es busqui cadascú.

Aquests tics neoliberals s’han exacerbat en la pugna salvatge amb ERC. Aquesta última parla de «gestió» –cosa, per cert, també molt thatcheriana, això de tractar el Govern com si no fos diferent de qualsevol empresa–, però el seu delirant disseny d’ajuts públics estaria més basat en la caritat que en la recerca de la justícia social que es pressuposa a un partit que porta l’esquerra al seu nom. Veure com reviuen a ‘The Crown’ les muscleres, la laca, i els famosos dels 80 es disfruta com a exercici de nostàlgia. Però no cal reviure també els seus cadàvers ideològics, que està morint gent de veritat.