Anàlisi

Guerra oberta al Govern

No s'havia d'arribar a la matança de les filtracions de la desescalada per desprestigiar el desgovern de coalició

Es llegeix en minuts
Guerra oberta al Govern

JOAN CORTADELLAS

Molt probablement ens trobem al principi, no al final, d’una guerra al si del Govern de característiques inèdites als annals de la història universal. No es tracta d’unes hostilitats declarades, amb dos bàndols separats i enfrontats, sinód’una conflagració entre socis que no deixen de compartir responsabilitats mentre s’atien. No és tot. Fins ara, les batalles entre socis es produïen de manera que no es perjudiquessin els interessos de l’empresa comuna, que consisteixen a portar-la a bon port i assegurar-ne els beneficis, no en provocar el naufragi. Però vet aquí que la sang desborda els despatxos i comença a córrer per la plaça de Sant Jaume davant la mirada atònita dels votants respectius, que no se’n saben avenir tot i que estiguin acostumats, massa acostumats, als contratemps i a les males notícies. És evident que, lluny dels fets reals però molt a prop de la imaginació dels genis més desconfiats de la literatura, els benaventurats ensenyaments i l’optimisme recalcitrant del bon doctor Pangloss no impedeixen a Càndid assassinar, entre d’altres, un gran inquisidor i el mateix germà de la seva enamorada, per una altra part campiona de tota mena d’infidelitats, tant les forçades per l’adversitat com les aconsellades pel mateix egoisme.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Et pot interesar

No s’havia d’arribar a la matança de les filtracions de la desescalada per desprestigiar el desgovern de coalició. Les culpes de l’episodi dels ajuts repartits com les monedes que llançaven a l’aire en altres temps els rics i més endavant els mafiosos en ocasions solemnes de festa per acontentar el poble no són atribuïbles a les dissensions amb JxCat sinó a les incapacitats d’un partit, ERC, que aspira a l’hegemonia sense haver-se proveït d’un estoc suficient de gestors mínimament solvents. Potser aquesta debilitat, gens disculpable, afegida a una anguniosa sensació de derrota que el sondeig del CIS no fa més que aprofundir quan anuncia l’ensorrament dels partidaris de Puigdemont, ha portat als fidels escuders de l’exiliat a, perdut per perdut, procurar que la prevista i previsible victòria dels republicans no sigui per golejada. Així s’ha entrat al territori, fins ara verge en l’independentisme i en conseqüència molt relliscós, del tot s’hi val per infligir mal. Les filtracions dels esborranys són el resultat d’un lúgubre estat d’ànim col·lectiu, és probable que el principi d’una escalada que només pot conduir al desprestigi del conjunt.

D’imaginació més portentosa que Voltaire, i per tant satíric encara més implacable, Jonathan Swift va delectar la humanitat amb unes batalles sagnantment delicioses, entre les quals les dels llibres antics i els moderns o l’arxiconeguda dels lil·liputencs contra els gegants, però no va arribar fins als extrems del primer episodi del gens edificant espectacle de JxCat i ERC: quan els segons anaven a penjar-se la medalla de la desescalada al pit, els primers empenyen l’agulla per clavar-los-la al cor. I als morts de veritat, i que pateixen les mesures anti-Covid que els bombin.