Estem vius

“El pueblo se despereza, ha llegado la mañana”, deia la cançó de Lole i Manuel. Un vellet puja la costa del carrer de Nàpols empenyent el seu caminador amb rodetes mentre la seva anciana companya el segueix uns passos més enrere. Una altra senyora gran creua el carrer una mica més endavant, recolzada en un bastó i acompanyada per la noia que la cuida, que la subjecta del braç. En aquesta mateixa cantonada, tres homes discuteixen a la vorera de davant del bar sobre alguna cosa que sembla important i que no sé el que és. Ha de ser molt important. Ha de ser la vida mateixa.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Un diumenge al matí al Parc de Can Zam, ple de gent que aprofita un dels nostres pocs espais oberts per passejar, deixar els nens i nenes al seu aire, trobar-se amb els coneguts, descansar després de recórrer la ruta del colesterol que ens uneix amb Montcada i Reixach i que al seu torn s’omple de gent que va i ve i pel camí s’entreté. Algú està aprenent a conduir a la part erma de Can Zam, on se celebren els festivals de rock i que bé pogués ser aprofitada pel poble si estigués en altres condicions. A la cua de la xurreria de la Jacint Verdaguer la gent comenta que ens costarà sortir d’aquesta. O potser és a la cua de la pastisseria de la Sant Carles. O potser a la cua de Correus.

Un nen juga a l’amagatall a la plaça de la Sagrada Família, es diu Yasin i diu que té un germà petit que es diu Sobhi, crec que significa despertar-se. Per parlar l’han agafat. A Santa Coloma tenim un carrer que es diu Flor i Cel, que no fa falta descriure perquè no hi ha res més bonic que el nom d’aquest carrer. El rellotge de la plaça del Rellotge ha tornat a funcionar després de bastant temps, durant el qual es va convertir en el rellotge que no funcionava de la plaça del Rellotge. Que un rellotge funcioni significa que és viu. Algú ha escrit que ciutats com a Santa Coloma formen part del Cinturó de l’Òxid català. Quin error qualificar-nos així. Tant vius que estem.