DES DE L'HOSPITALET
Bars, quins llocs
Grans i petits, millors i pitjors, tots estan ara tancats i això són milers de famílies sense ingressos
bar-cerrado
Ens han tancat els bars i la ciutat sembla una altra. Sense terrasses, les voreres semblen amples. I si hi afegeixes que amb el virus ha arribat per fi un carril bici per tota la ciutat, és com si estrenéssim els carrers: de sobte una ciutat passejable i més espai per a la ciutat més densa d’Europa. Però ens maten les contradiccions perquè necessitem aquest espai però ens falten els bars. Els trobem a faltar com moltes vegades abans ens sobraven. En una ciutat sense prou parcs ni equipaments, els bars han sigut extensions de les nostres cases, les nostres oficines i els nostres centres cívics.
Tenim, o teníem, fins que va començar la pandèmia, 1.200 bars. Res parla més de nosaltres, de la nostra economia real, que els nostres bars de tapes i menús. Són la majoria i gairebé tots negocis familiars. En el manual de l’emprenedor de classe obrera, sempre els bars i els taxis com a primera opció. Un 30% tornen a ser de migrants. Res més semblant als bars de les famílies gallegues i andaluses que els bars de les famílies xineses. Amb els nens fent els deures a la taula més pròxima a la barra. Els restaurants «selectes» sempre han sigut menys i sempre han estat a la zona noble, el barri del centre, i últimament al voltant de la Ciutat de la Justícia, al caliu dels seus milers de funcionaris i advocats. Però grans i petits, millors i pitjors, tots estan ara tancats i això són milers de famílies sense ingressos: només una petitíssima part estaven preparats per al ‘take away’ i el ‘delivery’.
Trobem molt a faltar els bars de confiança on pots deixar unes claus perquè algú les passi a recollir. On els cambrers saben què esmorzen els avis per als quals és el seu únic luxe. Els que reuneixen els veïns de sempre i els nouvinguts, i construeixen barri i comunitat. Aquells on et podies parar a qualsevol hora a prendre un tallat i a llegir aquest diari en versió paper. Començar a llegir-lo per la contraportada amb el soroll de fons d’una televisió en què ningú parlava de corbes de contagi, i oblidar-se de l’hora. Això era desconnectar.
