L'error de Trump

El primer és un líder polític disposat a jugar la carta del «nosaltres contra ells». La clau està en trobar un bon enemic per atribuir-li totes les coses dolentes i atribuir-se a un mateix les bones. Només és qüestió de tenir desimboltura per fer un clatellot cada dia als rivals que els fidels s’encarregaran de «fer virals». I en justa recompensa, que els amics es passegin per l’administració com a cal sogre fent negocis còmodament.

El segon element és tenir la majoria dels teus votants adeptes addictes a un mitjà de comunicació. Així, el líder no només obté un accés total i directe als seus votants, sinó que garanteix que el seu discurs es converteixi en el que es diu «hegemonia cultural».

El tercer element és un partit polític amb tres classes de membres: els que consideren el líder un ésser superior i veuen recompensada la seva adoració amb càrrecs de categoria; els que mai el criticaran, sabedors que n’hi hauria prou amb un tuit del líder per acabar amb la seva carrera política, i els discrepants, que es veuen obligats a anar-se’n sabent que el mitjà de comunicació addicte no els dedicarà ni un minut.

Amb cara de circumstàncies

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A Trump aquesta fórmula li ha servit per arribar a ser president dels Estats Units i per treure un resultat digne en l’intent de reelecció. Però arribat un moment clau, li ha fallat el mitjà de comunicació. Amb cara de circumstàncies, l’expert de la Fox que surt a explicar com van els recomptes en els diferents estats diu que no hi ha evidència del frau electoral denunciat per Trump.

A Trump només el segueixen tidelmens els quatre periodistes estrella de la Fox. Però li ha fallat que el seu mitjà de comunicació addicte no depengui del pressupost públic i que no sigui ell qui controli el nomenament del director ni el dels directors d’informatius. Un error del qual es penedirà tota la vida. Vist amb perspectiva, Trump ha sigut un passerell. Han deixat sol al gran mentider.