Una democràcia no tan perfecta
Els Estats Units presenten un model polític i social ja superat. Els valors decadents de la vella Europa continuen sent vàlids en el primer quart del segle XXI
Tres ciudadanos llenan sus papeletas en Tulsa, Oklahoma. /
Des de fa més de 200 anys, des d’aquell 4 de juliol de 1776 en què es va emetre la Declaració d’Independència que va donar pas 11 anys més tard a la Constitució federal més antiga del món, els Estats Units passen per ser la gran democràcia d’Occident, la gran valedora del poder emanat del poble que ni la legalitat, la igualtat i la fraternitat de la Revolució Francesa han pogut descavalcar com a símbol universal de les llibertats rere la creació de la nació de nacions i el conte aquell del país de les oportunitats.
No obstant, resulta difícil raonar que el mateix estat federal que vota mitjançant elecció directa els seus jutges, els seus fiscals i fins i tot el xèrif del comtat, no hagi sigut capaç durant dos segles de modificar la seva Constitució per impedir que 400 milions d’armes de foc apuntin els seus canons d’est a oest del país, que es mantingui un sistema electoral que dificulta enormement el dret al vot i que el recompte no es produeixi en temps real com passa, per exemple, en una democràcia tan jove com l’espanyola, eternament qüestionada pels nostres compatriotes amb aquest art que tenim a la pell de toro per criticar la pel·lícula quan arriben els anuncis. Els resultats electorals definitius dels Estats Units no es coneixeran fins d’aquí uns dies, el que em porta a concloure que potser no sigui un sistema democràtic tan perfecte com creuen els mateixos nord-americans i bona part del món occidental.
Que a Europa s’hagi estès la idea que és un país rar no serveix d’excusa. Quan parlem dels Estats Units, a Espanya ens aferrem gairebé sempre al mateix argument, aquest que dona com a fet provat que els nord-americans no saben ubicar el nostre país al mapa. Pobres ignorants, els menyspreem. Però els nostres adolescents no saben utilitzar un telèfon analògic i això no ens converteix en els pàries d’Occident. Una enquesta recent conclou que els joves espanyols no saben ben bé què era ETA, cosa que no és per estar-ne orgullosos, però tampoc ha de desacreditar-nos com a nació. Al cap i a la fi, jo d’entrada no sabria ubicar Ohio en un mapa. Amb tot, sembla haver-hi certa unanimitat en el fet que la democràcia nord-americana no s’ajusta en cap manera als criteris de l’antiga Grècia com ens volen vendre i que un «treu-me una bandera al porxo» tampoc és sinònim d’unitat nacional. I a Espanya de banderes en sabem una estona.
Dit això, sorprèn trobar-se davant una nació amb no poques contradiccions que arriba a aquests comicis en plena transició cap a l’evident sorpasso sociològic sobre generacions anteriors de nord-americans. Recordo que fa unes dècades hi va haver un candidat demòcrata feliçment casat a ulls de l’electorat, que no va passar dels primers caucus al filtrar-se unes fotos on posava amb la seva secretària asseguda sobre els genolls. Si era capaç d’enganyar la seva dona, arguïen els analistes, era capaç d’enganyar el poble americà. I sobre aquesta anàlisi tan senzilla es va cimentar el final de la seva, fins aleshores, exitosa carrera política. Enrere quedaven les vel·leïtats dels Kennedy. Tolerància zero.
Amb la victòria de Donald Trump fa quatre anys, els votants van demostrar que havien superat les debilitats associades a la bragueta. La victòria de Trump va polvoritzar qualsevol tipus d’anàlisi prèvia cuinada a Harvard i quatre anys de mandat haurien de ser suficients per convèncer-se que una administració en mans de l’empresari negacionista i histriònic és més que suficient pel bé de la humanitat.
A falta de resultats, les enquestes auguren que no està tan clar, i ara sabem que presentar contra Donald Trump n candidat que és a tres anys de fer els 80 que desperta la mateixa il·lusió que una clau de ganxo, potser no era la millor idea per derrotar el paradigma de l’altisonància i de la falta de lideratge internacional. Tantes vegades posat com a exemple, cada vegada estic més convençut que els Estats Units són un model democràtic ja superat i què els valors de la vella Europa, per molt decadents que puguin semblar-nos, continuen sent vàlids en aquest primer quart del segle XXI.
