La resistència de l'improbable Trump

Amb la lliçó apresa, molts dels qui no podien creure que guanyaria el 2016, no creien ara que Trump pogués perdre. Malgrat les enquestes, que aquesta vegada apuntaven un camí de victòria molt més clar per a Biden del que apuntaven per a Hillary Clinton. Malgrat una pandèmia que ha arrasat amb tot, però no sembla que pugui esfondrar Trump.

A hores d’ara, l’improbable Trump ha deixat de ser ‘un accident’ en la política nord-americana i al món que mira avui expectant el resultat electoral. Representa un consolidat moviment megapopulista que, de moment, segueix ancorat en el poder, malgrat les barbaritats que han sortit en quatre anys per la seva boca, i malgrat continuar comportant-se com un candidat radical que fins fa un temps seria classificat com a marginal (en la mateixa nit electoral Trump ha tuitejat sobre l’amenaça que li «robin» l’elecció).

Amb l’excepció d’Arizona, que els demòcrates podrien arrabassar als republicans, la nit electoral ha semblat calcada a la del 2016. La gran divisió del país és mes profunda que mai. Les costes, més cosmopolites, urbanes, ètnicament diverses, continuen votant majoritàriament el partit de Biden. L’interior, rural i blanc, amb menys densitat demogràfica, continua comprant el somni nostàlgic de viatge al passat amb Trump. El sistema electoral sobrerepresenta els ciutadans de l’interior i per això Biden guanyarà de nou el vot popular, però podria perdre l’elecció.

Els demòcrates no han fet els deures. Després del cop del 2016 van prometre fer examen de consciència i interpel·lar-se sobre una cosa que semblava insòlita: un milionari megalòman com Trump connecta molt més amb les classes més humils del país del que ho fan ara els demòcrates, el partit situat a l’esquerra. L’ajustat resultat del Cinturó d’Òxid al nord, tradicional bastió industrial (Wisconsin, Pennsilvània, Michigan...) de vot demòcrata fins a l’arribada de Trump segueix als llimbs fins al final, cosa que indica que no han canviat gaire les coses des de fa quatre anys.

El país està més dividit que mai. Els consensos, fins i tot sobre els aspectes més fonamentals per a una democràcia –per exemple, sobre facilitar el dret a vot o com comptar els sufragis– estan ara volatilitzats entorn de la figura d’un president sobre el qual tot l’electorat té una opinió extrema: odiat i adorat a parts iguals.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La divisió portada al límit per resoldre les grans qüestions, que obre les portes a la violència si es donen les condicions més inoportunes, és la gran amenaça que a aquestes hores d’un llarg recompte tenalla el futur de la democràcia mes antiga del món.

El precedent de l’any 2000, quan els jutges van acabar donant la victòria a George Bush pare davant Al Gore 33 dies després del dia de la votació, sobrevola els pitjors auguris. La ultrapolarització social, desbordada en les últimes dues dècades, sumat a un president que fins a la mateixa nit electoral ha denunciat que no acceptarà que li «robin» el resultat, sembra de perills l’horitzó mes immediat.