'Trick or trick'

El primer mandat de Donald Trump ha estat marcat per la imprevisibilitat. Res en ell és lògic, coherent o estratègic. Munta i desmunta el seu equip d’assessors com un nen que es cansa d’una joguina utilitzada. Ataca els que el critiquen i es torna ferotge davant qualsevol persona que brilli pel seu coneixement. Trump representa el concepte de populisme: solucions simples a problemes complicats, culpar unes elits governants i fer-se seu el descontentament i la indignació. Si bé el populisme és sempre frustrant per a qualsevol persona demòcrata que s’interessi per la política, en el cas del magnat és encara més desesperant ja que aconsegueix, fins i tot ara que és president en actiu, semblar la veu d’una oposició social, algú aliè a la política i a les elits de Washington.

Per la seva banda, Joe Biden encaixa bé en el prototip de candidat demòcrata tradicional: home, d’avançada edat, blanc i heterosexual. Enrere queden Barack Obama (el primer home negre a ser president) o Hillary Clinton (la primera dona a arribar a primàries), és època d’apostar segur davant el monstre polític que és Trump, deuen pensar al congrés demòcrata. Progressista en temes de política exterior, política energètica, política de migracions i polítiques socials, no té un discurs tan radical com el de Bernie Sanders. No és vist com una amenaça per les classes mitjanes, però tampoc il·lusiona ni mobilitza minories i col·lectius socials.

Les imatges on es veu clarament Joe Biden envaint l’espai corporal de nenes i joves, tocant-los el cabell, xiuxiuejant-los a l’oïda o subjectant-les per la cintura, van marcar un abans i un després per als col·lectius feministes. Biden va jugar llavors a buscar-se una bona companya per al viatge electoral: Kamala Harris, la primera dona negra sud-asiàtica en estar en una candidatura presidencial. Dona, no blanca, més jove. Justament el que falta a Biden. Ara bé, Kamala Harris ha sigut senadora, fiscal general de Califòrnia i ambaixadora davant les Nacions Unides. Continua sent part de l’‘establishment’ i més gran de 50 anys, així que cal veure si el tàndem realment aconsegueix il·lusionar. 

Llavors, ¿són tots dos l’opció dolenta, l’ensurt de la nit de Halloween? En política exterior la diferència és clara. Trump ha apostat per la retirada de l’OMS i de l’Acord de París, per rebaixar la participació a l’OTAN i de qualsevol escenari internacional inestable. El que ocorri en altres llocs no és responsabilitat dels EUA. Una ‘realpolitik’ poc realista en un món tan globalitzat i interdependent.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Algunes persones li reconeixen un èxit d’aquests últims mesos: els acords bilaterals entre Israel i diversos països àrabs. Sabent que al darrere hi ha Jared Kushner, el gendre del president i conegut prosionista, permetin que no salti d’alegria davant la possibilitat que els acords esmentats contribueixin a millorar realment les relacions entre aquests estats sinó entre els seus dirigents, i en canvi fereixin de mort el conflicte palestino-israelià. Biden, en canvi, defensa recuperar el compromís amb l’OMS, l’OTAN, les cimeres climàtiques i la participació dels EUA en els conflictes armats internacionals. Així que, per als qui creiem que el món requereix la cooperació entre els estats forts des d’organismes internacionals, Biden és millor aposta. 

Apostar per una cobertura social, sanitària i educativa universal no està a l’agenda del debat ni se l’espera. Per als que viuen als Estats Units i pertanyen a qualsevol minoria és comprensible doncs que votin l’opció menys dolenta, que no s’hagin il·lusionat davant les opcions i que sentin que, a l’obrir la porta de casa, el dubte és «truc o truc», ensurt o ensurt.