Connery

Audrey Hepburn, la Marian que s'ha fet monja, confessa a un descregut i trist Sean Connery que li havia costat molt, al llarg de tot el temps que van estar separats, allunyar-se de les passions i viure en pau, sense pensar en ell, en el Robin Hood que ja s’ha fet gran. La pel·lícula, arrauxada i melancòlica, acaba amb una altra confessió, la de l’amor desaforat de Marian per Robin, quan tots dos estan a punt de morir, lluny de la seva efervescència juvenil, convençuts d’haver viscut l’últim dia de les seves vides.

Deixant de banda les més populars, les d’aventures i espionatge, allà on buscaré l’essència de Connery és en aquelles històries on el seu personatge mor. N’hi ha unes quantes. A vegades no es veu –com a ‘A la recerca d’en Forrester’– i a vegades és un final heroic, és a dir, inútil i elegant, com en aquella bogeria exòtica de l’home que va voler ser rei. És en aquestes escenes crepusculars, quan encara no s'ha fet de nit, però és ja inevitable la foscor, quan el vell Connery s’eleva. O quan fa, a ‘El nom de la rosa’, una picada d’ullet a les paraules de Hepburn: «Que pacífica que seria la vida sense amor, segura i tranquil·la. I que insípida que seria».