Opcions de futur

Pionera Harris

Si una dona negra i d'origen indi arriba a la vicepresidència això tindrà alguna cosa de passar comptes amb la història

4
Es llegeix en minuts
harris

harris / ROBYN BECK (AFP)

És la suma de petits gestos la que acaba constituint tota una declaració d’intencions. Quan Kamala Harris va haver d’escollir el seu nom en codi per al Servei Secret, al poc de ser nomenada candidata a vicepresidenta dels Estats Units, va escollir ‘Pionera’. Si guanyés Joe Biden, seria la primera dona en ocupar el càrrec en la història del país, a més de la primera persona negra, la primera d’origen indi i la primera d’origen jamaicà.

Aquest ‘títol’ impregna tota la seva carrera professional: la primera dona negra en ser elegida fiscal de districte a San Francisco; en ser elegida fiscal general de l’estat de Califòrnia, i la primera senadora indoamericana.

La derrota de Hillary Clinton el 2016 va deixar un llarg rastre de frustració entre els qui anhelaven veure una dona a la Casa Blanca. Aquest any, en un país esquinçat racialment, el moviment Black Lives Matter ha donat un nou impuls a les reivindicacions contra la discriminació. En aquest context, la presència d’una dona de color a la vicepresidència tindria alguna cosa de passar comptes amb la història.

Tot i que la vicepresidència no és el càrrec amb més glamur –John Adams el va definir com «el càrrec més insignificant que la invenció de l’home o la seva imaginació mai han concebut»–, és indubtable l’enorme visibilitat que confereix. Sense oblidar la seva missió principal: substituir el president en cas de necessitat. I sense oblidar el que l’experiència com a candidata suposarà per a les seves més que probables futures ambicions a la presidència; inclús tot i que el tiquet Biden-Harris no arribés a guanyar aquesta vegada.

La història personal de Harris representa també el costat més exitós de la immigració nord-americana: el seu pare, un economista nascut a Jamaica, doctorat a Berkeley, professor emèrit a Stanford; la seva mare, una dona índia de família benestant que va arribar a Califòrnia per estudiar, doctorada també a Berkeley, i que va dedicar la seva vida a investigar el càncer. Avui, amb les noves normes d’immigració introduïdes per l’Administració Trump, tant per a estudiants estrangers com per a treballadors qualificats, els seus pares haurien tingut molt més difícil establir-se al país.

Tots dos van ser activistes pels drets civils en l’època daurada de l’activisme als Estats Units. Segons ha explicat la mateixa Harris en repetides ocasions, l’entorn polític i la barreja cultural en la qual es va criar l’han marcat fins avui: el seu marit és un advocat blanc i jueu. A l’hora de desenvolupar la seva carrera, no obstant, va substituir el carrer pel despatx de fiscal, per «mirar de canviar el sistema des de dins».

Misogínia, encara avui

L’ambient privilegiat i intel·lectual en el qual es va educar no ha impedit que Harris hagi viscut de primera mà els efectes de la misogínia i del racisme al seu país. Sobre el primer, continua sorprenent que, en ple segle XXI, encara menys de la meitat dels homes i una mica menys del 60% de les dones nord-americanes declaren que se sentirien còmodes amb una dona al capdavant del govern, segons una enquesta de Kantar.

Sobre el segon, l’actuació més cridanera de Harris durant la seva (breu) campanya per a les primàries va ser, en un atac directe al seu llavors contrincant Biden, el seu record com «la nena de l’autobús»: quan nens de barris majoritàriament negres eren portats amb autobús a escoles majoritàriament blanques per facilitar la integració, una controvertida política dels 70 a la qual Biden primer va donar suport, però a la qual més tard es va oposar, alineant-se amb postures segregacionistes. Malgrat que en el camp de Biden va ser considerat un cop baix, no ha sigut impediment per reclutar-la després per al tiquet.

Ser difícil de classificar pot permetre-li adaptar-se en temps de gran polarització

Notícies relacionades

Els seus crítics acusen Harris de no tenir idees fermes en relació amb algunes polítiques fonamentals, o, el que és pitjor, d’anar donant batzegades. En realitat, dins de la gran família demòcrata, ningú sap gaire bé com catalogar-la. GovTrack, una web independent, la definia com la més liberal dels 100 senadors nord-americans; El ‘New York Times’, com una pragmàtica moderada; i el canal televisiu Fox, com una radical. Aquesta indefinició, que oscil·la entre la independència i l’ambigüitat, és la que li pot permetre adaptar-se en temps de gran polarització.

En Kamala Harris, Biden ha trobat una figura que pot atraure el vot femení i de color. En Joe Biden, Harris ha trobat una palanca per al futur. «Pot ser que siguis la primera, però assegura’t que no ets l’última», li va ensenyar la seva mare. Esperem que els votants nord-americans li donin ara la possibilitat de començar a traçar aquest camí.