Celebrem tot l'intranscendent

Però abans, una mica d’història. Tothom sap –i Viquipèdia ho beneeix– que l’invent deu el seu nom a l’anglès comte de Sandwich, John Montagu, aficionat al joc i al menjar, que solia demanar la carn emparedada en pa per no embrutar les cartes mentre menjava. Hi ha qui posa data a l’invent: 1748, durant les negociacions de pau d’Aquisgrà. La ciutat alemanya fins i tot li discuteix a Anglaterra l’honor de ser bressol del primer entrepà del món. No sé com s’hauria pres aquest anglès il·lustrat, viatjat i ric, que va posar els seus nassos en assumptes polítics importants del seu temps i va tenir una vida personal escandalosa, que la història el recordi per un detall tan plebeu, democràtic i quotidià com un bocata. No obstant, si pogués, li diria que si fos recordat per qualsevol altra cosa, segurament avui no el recordaria ningú. Ni, sens dubte, figuraria en aquesta pàgina, compartint diumenge amb vostès i amb mi.

Allò de la invenció del sandvitx (entenem-lo com a bocata, perquè en anglès no hi ha distinció entre tots dos) em sembla una petulància anglesa. Per inventar-lo no fa falta ser un gran imperi. Tothom que tingui dues llesques de pa i alguna cosa per ficar al mig pot fer-ho. Aquest tema em recorda a la polèmica tan espanyola sobre qui o on es va inventar el pa sucat en tomàquet. Els murcians afirmen que van ser ells els qui el van introduir a Catalunya, els catalans se’l discuteixen acaloradament i Néstor Luján va deixar escrit que el descobriment és francès. I jo em pregunto si no podrien tenir tots la raó. Potser al mateix temps un senyor a Múrcia, una àvia a Tremp i una damisel·la a Grenoble van tenir a mà un tomàquet tou i un tros de pa dur i van trobar la intel·ligent i deliciosa manera d’aprofitar-los tots dos. I com negar que al bocata del segle XVIII li passés el mateix.

I tornant als sánduches (com m’agrada la manera en què han fet seva la paraula en alguns països llatinoamericans) i a la seva presència en les nostres vides. Triar-ne cinc és difícil, atenent que en tot el món n’existeixen uns 15.000, però assumeixo el repte i proposo aquest possible ‘top 5’. Els animo que en facin el seu, sols o en família.

Tot i que només sigui per nostàlgia i tradició, al cinquè lloc poso el clàssic de pernil i formatge. El ‘biquini’ o el ‘mixt’ de tota la vida. Millor amb mantega, emmental i a la planxa, si pot ser. Cap m’ha semblat més bo que els de la meva infància, per cert.

Al quart lloc, faig els honors al castís ‘bocata de calamars’ madrileny: pa tou, farcit cruixent, enorme i barat. I d’El Brillante, si pot ser, el preàmbul o l’epíleg ideal per a una visita al Centre d’Art Reina Sofia o a la Cuesta de Moyano.

Al tercer lloc, un esnobisme: el sandvitx de cogombre que sol acompanyar el te de les cinc, millor si és a Fortnum & Mason, a Londres. El cogombre ha de ser pelat i assecat i el pa, del dia. Els puristes s’escandalitzen si porta maionesa: s’hi ha de posar mantega. Diuen que a Isabell II li encanten. Ja en som dos.

Al segon lloc, un imbatible: l’hamburguesa en la seva varietat americana amb bacó i formatge. Crec que les dues millors que he tastat són novaiorqueses: la de JG Melon, un petit i senzill local a l’Upper-East Side de Manhattan, un dels meus restaurants preferits del món i el Momofuku, un dels restaurants del xef David Chang, on la meva família i jo vam tastar no fa gaire la famosa ‘Impossible Burger’, una hamburguesa amb carn que no és carn produïda en un laboratori.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Finalment, reservo el número u a la Muffuletta, un bocata de mortadel·la i dotzenes de coses més, gros com una sabata, típic de Nova Orleans i –que jo sàpiga– només es pot menjar allà, tot i que el pa que li dona nom és sicilià. Una pa rodó partit per la meitat untat amb oli d’oliva sobre el qual es col·loquen capes de capicola –també val el pernil salat–, salami, formatge provolone fumat, mozzarella, mortadel·la i es cobreix tot amb olives marinades, tomàquet i pebrot. El va inventar un sicilià que va arribar a Nova Orleans a finals del XIX i actualment vindria a ser-ne el bocata nacional.

En fi. Pensem en bocates. Inventem noves receptes que mereixin ser celebrades. Celebrem el dia mundial de tot l’intranscendent. Deixem que la intrascendència ens governi. Jo els prometo que quan les coses vagin una mica millor, escriuré sobre coses més serioses.