ANÀLISI

Next Generation EU: el que s'espera

La concessió d'ajuts europeus exigeix una rigorosa anàlisi dels projectes aspirants amb criteris digitals, verds i de transformació de la indústria

4
Es llegeix en minuts
Next Generation EU: el que s'espera

La desorientació sobre com accedir i amb quins projectes a la convocatòria d’ajuts Next Generation EU és avui tan gran que maregen les xifres que es prometen. Es parla avui de finestretes obertes i que es tanquen la setmana que ve; sorgeixen projectes de sota de les pedres incentivats sovint per la mateixa Administració, que es reivindica després per a la seva concessió; propostes de procedències molt diferents, repetitives de vegades, mancades de sinergies i només per poc vinculables a la millora ecològica i a les tecnologies digitals, i s’observa que hi ha bastant poca cura amb les xifres que se sol·liciten, més enllà que hagin d’incorporar molts zeros. Part del problema procedeix de l’escassa informació disponible.

Destaco alguns dubtes: ¿Amb quins criteris es dirimiran subvencions a fons perdut versus les que seran en concepte de préstecs? ¿Quina part es pot destinar a despesa corrent enfront capital (i a finançar la recurrència que aquest provoqui)? ¿Quants períodes i gradació d’ajuts fins al 2027 es preveuen? ¿Quines decisions es prendran des de Madrid respecte de les derivables a favor de les comunitats autònomes? ¿Amb quines quotes territorials de participació, sigui per a finançament de diners ja gastats, sigui per a projectes addicionals, es podrà comptar? ¿Es vehicularà tot via Pressupostos de l’Estat o existiran transferències diferenciades? ¿Quin paper tindran les conselleries i ministeris implicats i les vicepresidències i gabinets responsables? ¿Com jugaran les comissions de promoció de projectes i/o d’avaluació amb les grans consultores rondant? ¿Serà realment la presidència del Govern davant Brussel·les la valedora de la decisió final o, fins i tot, segons quin sigui al final el pes dels parlaments dels estats davant l’Europeu, seran aquells i no aquest els que tindran la clau final? I en el desconcert, l’angoixa per no ‘agafar’ recursos del que serà per a molts ‘una vegada i no més’ per a les reformes estructurals que necessita el país.

Projectes que previsiblement deixaran de ser possibles quan, liquidada aquesta ajuda extraordinària, tornem a la quotidianitat d’uns comptes públics espanyols embargats per un endeutament excessiu, del qual, més enllà del finançament de la despesa corrent, no quedarà ni per a pipes. Per això moltes entitats que són ara recurrentment subvencionades es comencen a despertar per poder ancorar-se en algun dels ajuts que els permeti ‘empresarialitzar-se’, a l’entendre que de la subvenció no es pot esperar futur, i intenten configurar una vegada per sempre projectes mínimament sostenibles des del punt de vista financer.

Propostes robustes

Les propostes de més robustesa, més enllà de resoldre problemes a curt termini, han de focalitzar l’interès en projectes econòmics transformadors, especialment de la nostra indústria. Digitals i verds. Pel que l’hi va, la presidenta de la Comissió exigirà l’empremta ecològica, al ser aquesta, i de manera extraordinària, l’única possibilitat de complir els seus compromisos ordinaris de recuperació mediambiental.

A aquests projectes es dirigeixen els següents requisits, inicials almenys, que tant de bo hagués quedat el seu compliment a mercè d’una avaluació externa i europea.

Tota proposta hauria d’especificar què pretén, quina és la seva missió. Si el producte acabat és un servei, un artefacte o un bé d’equipament, quines són les seves prestacions. Si és un servei, s’ha d’explicar com actua i implementa, i què aporta i millora, sent especialment meritori, segons siguin els seus arrossegaments, l’impacte en la petita i mitjana empresa i en la creació d’ocupació. Per a les pimes, els centres tecnològics de referència haurien d’identificar els nínxols en els quals més rol de dinamització puguin tenir els projectes en favor dels dos objectius: sosteniment de petites i mitjanes empreses i generació de feina digna.

‘Business case’

Sense descuidar projectes socials dirigits al benestar comunitari, l’argumentació s’hauria d’assemblar a la d’un ‘business case’, almenys en el raonament: el ‘capex’ (‘capital expenditure’) d’inversions de capital que creen beneficis i projecció del compte de resultats, incloent-hi els fluxos de caixa, s’ha de detallar. A llarg termini, les taxes de rendiment han de ser positives (i així els projectes seran autofinançables), malgrat que, a curt termini, pugui requerir recolzament institucional extern. Això pot justificar que es presenti al Govern i no a Europa directament.

Notícies relacionades

Fora d’això, fa falta identificar qui el duu a terme, grup d’empreses, centres de R+D, etc. I, d’entre els participants, es pot explicitar també qui el lidera, amb una aproximació al percentatge de participació dels actors importants i amb una base del repartiment dels riscos assumits pels participants, tots ells, proposadors. És necessari plantejar el pla comercial amb què es compta: qui i com el ven, com se situa en els mercats o en les demandes socials, i qui seran els clients o destinataris principals. I, finalment, es pot comentar el tractament dels riscos: si és part d’un projecte ja en funcionament, quins riscos i beneficis s’esperen d’impulsar-lo, en quina part aquests riscos són tècnics, comercials, industrials, econòmics, etc., i quines poden ser les seves conseqüències. I també, per descomptat, els riscos derivats per retards, sobrecostos, pèrdua de competitivitat, obsolescència, etc., i, eventualment, el ‘fall back’ de la inversió.

Tot això suposa una guia adaptable, naturalment, a la realitat dels projectes (sociosanitaris inclosos) que marqui almenys les qüestions rellevants, que tot projecte robust i que busqui l’excel·lència no pot ignorar.