Next Generation EU: el que s'espera

Destaco alguns dubtes: ¿Amb quins criteris es dirimiran subvencions a fons perdut versus les que seran en concepte de préstecs? ¿Quina part es pot destinar a despesa corrent enfront capital (i a finançar la recurrència que aquest provoqui)? ¿Quants períodes i gradació d’ajuts fins al 2027 es preveuen? ¿Quines decisions es prendran des de Madrid respecte de les derivables a favor de les comunitats autònomes? ¿Amb quines quotes territorials de participació, sigui per a finançament de diners ja gastats, sigui per a projectes addicionals, es podrà comptar? ¿Es vehicularà tot via Pressupostos de l’Estat o existiran transferències diferenciades? ¿Quin paper tindran les conselleries i ministeris implicats i les vicepresidències i gabinets responsables? ¿Com jugaran les comissions de promoció de projectes i/o d’avaluació amb les grans consultores rondant? ¿Serà realment la presidència del Govern davant Brussel·les la valedora de la decisió final o, fins i tot, segons quin sigui al final el pes dels parlaments dels estats davant l’Europeu, seran aquells i no aquest els que tindran la clau final? I en el desconcert, l’angoixa per no ‘agafar’ recursos del que serà per a molts ‘una vegada i no més’ per a les reformes estructurals que necessita el país.

Projectes que previsiblement deixaran de ser possibles quan, liquidada aquesta ajuda extraordinària, tornem a la quotidianitat d’uns comptes públics espanyols embargats per un endeutament excessiu, del qual, més enllà del finançament de la despesa corrent, no quedarà ni per a pipes. Per això moltes entitats que són ara recurrentment subvencionades es comencen a despertar per poder ancorar-se en algun dels ajuts que els permeti ‘empresarialitzar-se’, a l’entendre que de la subvenció no es pot esperar futur, i intenten configurar una vegada per sempre projectes mínimament sostenibles des del punt de vista financer.

Propostes robustes

Les propostes de més robustesa, més enllà de resoldre problemes a curt termini, han de focalitzar l’interès en projectes econòmics transformadors, especialment de la nostra indústria. Digitals i verds. Pel que l’hi va, la presidenta de la Comissió exigirà l’empremta ecològica, al ser aquesta, i de manera extraordinària, l’única possibilitat de complir els seus compromisos ordinaris de recuperació mediambiental.

A aquests projectes es dirigeixen els següents requisits, inicials almenys, que tant de bo hagués quedat el seu compliment a mercè d’una avaluació externa i europea.

Tota proposta hauria d’especificar què pretén, quina és la seva missió. Si el producte acabat és un servei, un artefacte o un bé d’equipament, quines són les seves prestacions. Si és un servei, s’ha d’explicar com actua i implementa, i què aporta i millora, sent especialment meritori, segons siguin els seus arrossegaments, l’impacte en la petita i mitjana empresa i en la creació d’ocupació. Per a les pimes, els centres tecnològics de referència haurien d’identificar els nínxols en els quals més rol de dinamització puguin tenir els projectes en favor dels dos objectius: sosteniment de petites i mitjanes empreses i generació de feina digna.

‘Business case’

Sense descuidar projectes socials dirigits al benestar comunitari, l’argumentació s’hauria d’assemblar a la d’un ‘business case’, almenys en el raonament: el ‘capex’ (‘capital expenditure’) d’inversions de capital que creen beneficis i projecció del compte de resultats, incloent-hi els fluxos de caixa, s’ha de detallar. A llarg termini, les taxes de rendiment han de ser positives (i així els projectes seran autofinançables), malgrat que, a curt termini, pugui requerir recolzament institucional extern. Això pot justificar que es presenti al Govern i no a Europa directament.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Fora d’això, fa falta identificar qui el duu a terme, grup d’empreses, centres de R+D, etc. I, d’entre els participants, es pot explicitar també qui el lidera, amb una aproximació al percentatge de participació dels actors importants i amb una base del repartiment dels riscos assumits pels participants, tots ells, proposadors. És necessari plantejar el pla comercial amb què es compta: qui i com el ven, com se situa en els mercats o en les demandes socials, i qui seran els clients o destinataris principals. I, finalment, es pot comentar el tractament dels riscos: si és part d’un projecte ja en funcionament, quins riscos i beneficis s’esperen d’impulsar-lo, en quina part aquests riscos són tècnics, comercials, industrials, econòmics, etc., i quines poden ser les seves conseqüències. I també, per descomptat, els riscos derivats per retards, sobrecostos, pèrdua de competitivitat, obsolescència, etc., i, eventualment, el ‘fall back’ de la inversió.

Tot això suposa una guia adaptable, naturalment, a la realitat dels projectes (sociosanitaris inclosos) que marqui almenys les qüestions rellevants, que tot projecte robust i que busqui l’excel·lència no pot ignorar.