L'operació Volhov
Els 10.000 russos de Terradellas
Resulta difícil convèncer-se que no estiguem una altra vegada davant un dispositiu que, servint-se del pretext de la justícia, pretengui deixar clar que ser un independentista actiu ha de pagar-se d'alguna manera
zentauroepp55632184 28 10 20 igualada operatiu de la gurdia civil entrades i re201028193420 /
Si l’operació Catalunya no hagués existit, si els informes policials no servissin per construir casos amb els peus de fang com el de Tamara Carrasco, si no hi hagués guàrdies civils com Diego Pérez de los Cobos prestos a deixar de banda les seves obligacions per servir, no al ciutadà, sinó a les seves conviccions polítiques, si no hi hagués jutges disposats a menysprear el valor de la prova; si totes aquestes coses no haguessin passat en els últims anys aquest apunt d’urgència s’escriuria d’una altra manera.
Però aquestes coses han passat. I a Catalunya, la desconfiança, lluny de ser un símptoma de paranoia o victimisme, és des de fa ja temps una pulsió general que es recolza, per a una part molt rellevant de la ciutadania, en l’evidència del que consideren provat.
Per aquesta raó l’operació Volhov, dirigida pel jutge Joaquín Aguirre, titular del Jutjat número 1 de Barcelona, només serà interpretada des del punt de vista estrictament judicial per una minoria. Per a la resta, l’anàlisi del que ha ordenat el jutge anirà per barris. Per a uns serà una nova demostració que la repressió injustificada i generalitzada segueix el seu curs. Per a d’altres suposarà la possibilitat de condemnar des de ja mateix 21 persones sense que tingui cap rellevància la solidesa dels fets que se’ls atribueixen i el posterior recorregut que tinguin davant el tribunal.
Que els detinguts amb més pedigrí polític –David Madí, Oriol Soler, Xavier Vendrell i Josep Lluís Alay– volien desestabilitzar Espanya no és cap secret perquè tot l’independentisme desitjava el mateix. Tampoc ho és que Oriol Soler, i molt particularment Josep Lluís Alay, van tenir una agenda internacional intensa fa tres anys. Ara bé, que el sumari apunti a les fanfarronades de Víctor Terradellas, un ningú al món del lobbisme internacional, per donar credibilitat a una suposada operació que garantís l’arribada de 10.000 soldats russos a Catalunya el 2017 és, perdoni sa senyoria, una bestiesa.
Més enllà dels focs artificials russos, el quid de la qüestió estaria en l’ús de fons públics per desenvolupar tota aquesta agenda internacional i el manteniment de les despeses de l’expresident Carles Puigdemont a Waterloo. Aquí no caben mitges tintes. Les sospites de desviar fons públics sempre s’han d’investigar. Davant la més mínima possibilitat de lucre personal o ús indegut dels diners de l’administració la justícia s’ha de posar en marxa.
Però arribats a aquest punt tornem al principi. La desmesurada teatralització de l’operació i els precedents existents fan que resulti molt difícil convèncer-se que no estiguem una altra vegada davant un dispositiu que, servint-se del pretext de la justícia, pretengui deixar clar que ser un independentista actiu, amb o sense càrrec públic, ha de pagar-se d’alguna manera perquè l’exemple s’escampi entre els altres. El que ens porta al recordatori que Amnistia Internacional ja ha dit per activa i per passiva que ni Jordi Sànchez ni Jordi Cuixart, tots dos vinculats al sobiranisme des de l’activisme, haurien de ser a la presó.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
