Sense conill al barret de copa

Van estar a punt d’aconseguir-ho. L’últim gran truc. Però la Generalitat no estava per a festes: va encendre els llums del teatre i va enviar tothom cap a casa, que hi ha toc de queda. Bartomeu es tornava a quedar sol, com ja li va passar l’1 d’octubre. Així que va recollir els seus estris i es va acomiadar d’un amfiteatre buit, no sense abans carregar tota la responsabilitat al Govern català.

Feia setmanes que no semblava haver-hi una altra via que la dimissió, però, tot i així, la junta directiva continuava gestionant el club amb una perspectiva a llarg termini que sorprenia. Ens explicaven els seus plans per a l’Espai Barça. Discutien retallades salarials amb terminis de negociacions que no tenien en compte la seva possible sortida. I mentrestant, la resta assistíem atònits, buscant com nens on era el truc. ¿Potser no deien els estatuts que amb vint mil firmes s’havia de votar?

Primer van provar amb les firmes falses, entreteniment. Més tard, la Guàrdia Civil, focs artificials. I finalment, amb l’últim embolic del bucle infinit amb la Generalitat, que gairebé funciona, il·lusionisme òptic. Envia’m aquest correu amb la informació, després jo et responc. ¿Quantes seus em demanes? Espera que ho miro, que en siguin 21. ¿Vols mampares? Cap problema, les encarrego i ja t’aviso quan m’arribin.  Ah, bé, ¿no t’ho he comentat? Per muntar aquest tinglado necessito saltar-me els estatuts, dona’m 15 dies i ho tanquem. ¿No? Doncs llavors, oblida-te’n i ho reduïm al Camp Nou. ¿Tampoc? Doncs no em deixes alternativa. ¿Es pot votar? Però si ho vols per ara, en una seu. I així vam estar durant dies, tancats, sense saber si pujàvem o baixàvem, en aquesta escala impossible de Penrose.

En contra de la seva voluntat

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El mateix Bartomeu va rebentar aquest bucle amb la seva dimissió i un discurs que mostrava incomprensió cap a les decisions de la Generalitat, en favor de la celebració del vot de censura. Al cap i a la fi, la Generalitat havia aconseguit el que no va poder el Barçagate, la dimissió de mitja dotzena de directius en plena Setmana Santa, les reiterades crítiques dels jugadors, una pallissa històrica a Champions, o l’intent de fuga de la seva màxima estrella. Aquesta vegada sí, va anunciar el seu adeu, però deixant clar que ho feia en contra de la seva voluntat. Per a la seva última aparició encara va reservar un parell de sorpreses, com el controvertit anunci de l’adhesió a una futura superlliga europea.

John Henry Anderson, l’escocès que va popularitzar el truc del conill al barret de copa, aplaudiria meravellat cada un dels trucs de Bartomeu. I just quan ja el crèiem invencible, quan ja pensàvem que aquesta vegada també aguantaria, l’endemà d’afirmar que no hi havia motius per dimitir, bomba de fum. Com David Copperfield. Es va esfumar.