24 nov 2020

Anar al contingut

NO NOMÉS FUTBOL

Aturar la ruïna

ANDER GILLENEA

Aturar la ruïna

Josep Martí Blanch

De l’estalvi només en parlem els tristos i els pobres, tot i que els últims només per certificar que els queda lluny del seu abast. Els tristos, en canvi, són gent que passa els anys pensant en les estretors futures que potser no arribaran mai. Són els reis del per si de cas. Amb els anys passa que l’obsessió per una hipotètica penúria s’agreuja. Si no vigilen prou, arriben a vells convertits en amargats abonats al mal humor. No entenen que no arribi la misèria per a la qual s’han estat preparant mentre els altres gastaven a mans plenes visitant setmanalment restaurants estrellats.

Com que en el futbol tot era alegria des que van començar a firmar-se els contractes televisius milmilionaris, els garrepes aixafaguitarres es van extingir en el món de la pilota. Companyies com Mediapro van descobrir l’or de Moctezuma i el mite del Dorado es va fer realitat. El futbol va passar de ric a riquíssim i es va desencadenar la bogeria dels bitllets fins als límits de l’absurd. Posem-ne l’exemple més modest: una samarreta oficial del Barça de la temporada en curs amb el nom de Messi a l’esquena costa 160 euros. Algú que guanyi el salari mínim interprofessional ha de treballar cinc dies per poder costejar-se-la. En el futbol els gossos no es lliguen amb llonganisses sinó amb filets de Wagyü.

Uns parèntesis sense tancar

Amb l’extinció dels garrepes es va esfumar la tristesa però també la previsió. Per al futbol va deixar de ser cert que el demà podia ser pitjor que l’avui, així que no hi havia incentius per no fer una altra cosa que viure al dia. Tant guanyes, tant gastes. Fins que el bitxet va tancar els camps i va adormir les audiències televisives. Ara toca ajustar-se el cinturó. Només que de tan rodanxó que està el futbol costa horrors guanyar-li un forat a la corretja. Les despeses segueixen allà però els ingressos han entrat en un parèntesi que ningú sap quan es tancarà.

El miracle dels pans i els peixos no està a l’abast dels gestors esportius, així que s’han de renegociar a la baixa els sous dels futbolistes, convertits en la via d’aigua del negoci. Tot i que posar-li el cascavell al gat no resultarà gens fàcil. El Barça, per exemple, està renovant jugadors com PiquéLengletDe Jong o Ter Stegen. Però lluny d’insistir en l’interès esportiu d’aquestes operacions des del club es presenten els contractes rubricats com una operació d’estalvi perquè els diners a desemborsar tindran un nou calendari i alleujaran les obligacions financeres de la present temporada. No sembla el millor dels camins. Perquè, a més de lligar de peus i mans la directiva futura, el suposat estalvi no és més que un allargament dels terminis de pagament.

Els ‘calimeros’ del futbol

Ningú esperava que arribés el moment dels ‘calimeros’ al món de la pilota. Però ara poden sortir a reivindicar-se al crit de: «¡Us avisem que aquest malbaratament no podia durar!». Se’ls ha de posar a treballar. Només ells saben com fer front a una amenaça de ruïna que és, costa creure-ho, la cosa de què estem parlant.