24 nov 2020

Anar al contingut

Peccata minuta

Trapero

Manu Fernandez

Trapero

Joan Ollé

Dimecres passat em vaig aixecar feliç amb l’absolució de Josep Lluís Trapero. Havent coincidit amb ell, a través d’amics comuns, només en comptades però molt cordials ocasions, i sabedor que tenia zero possibilitats que respongués a la meva trucada, vaig marcar el seu número –¡el cos, no el policial sinó el meu, m’ho demanava a crits!– i em vaig trobar amb la seva veu de Leonard Cohen a l’orella. Al demanar-li per què, sent l’home més requerit del dia, havia atès un número desconegut, em va confiar que esperava la trucada d’una tieta de qui no tenia el telèfon a la memòria del seu mòbil. El que vam parlar no té cap rellevància: només vaig voler enviar-li una abraçada fraternal.

L’univers independentista s’esqueixa davant la sentència de l’Audiència Nacional: uns censuren que el traïdor a la causa quedi en llibertat mentre els herois segueixen entre reixes; altres, els més il·lusos, aventuren que aquest pot ser el primer pas del PSOE cap a l’amnistia dels polítics presos o escapats. En el matinal de Josep Cuní a SER-Catalunya, l’advocat de Cèsar Puig, un dels encausats, ho va deixar meridianament clar: els dos judicis no tenen res en comú, ja que en un es jutja una clara ‘comissió’ de delictes contra l’Estatut i la Constitució; i en l’altre, una presumpta ‘omissió’ de deures policials que els jutges han desestimat, celebrant entre línies el ponderat comportament dels Mossos davant la força bruta dels seus col·legues estatals teledirigits per López de los Cobos, Cobos de los López o sàpiga vostè qui.

La primera reacció de Puigdemont: «Trapero no és independentista, però és demòcrata». Tombo la truita: «Puigdemont és independentista, però no demòcrata», entre altres coses perquè fa quatre dies va tornar a instar els Mossos i funcionaris en nòmina de la Generalitat a posicionar-se a favor de la seva república belga, desemparant així mig Catalunya.

Amb els meus alumnes i alumnes de l’Institut del Teatre estem treballant sobre una selecció de textos grecs: des de les inaugurals epopeies del rebesavi Homer (VIII abans de Crist) fins als poemes de Titos Patrikios (abans-d’ahir) sobre els refugiats a Lesbos i altres illes de l’Egeu. Pel camí hem topat amb les paraules d’Aristòtil, teòric de la ciutat perfecta, amb què sentencia que el policia ha de ser el més instruït dels ciutadans, ja que, per la seva condició d’home armat, recau sobre ell una enorme responsabilitat. Gràcies, Josep Lluís.