ANÀLISI
Messi ja no serveix de coartada
zentauroepp55465794 barcelona s argentine forward lionel messi gestures during t201017223540 /
Però el Barça té Messi. Ha sigut la frase més repetida dels últims anys, pels rivals i pels seus propis aficionats. El Barça se situava en un esglaó pel que demostrava com a equip, i després pujava un o dos esglaons més pel fet de tenir el millor del món. ¿O no vau sentir allò d’«el Bayern és millor equip, però el Barça té Messi»?
L’argentí havia aconseguit marcar tantes vegades la diferència que ens vam creure quan es deia que ell sol era capaç de guanyar una Champions, però el cert és que no, que els seus triomfs europeus sempre van anar acompanyats per un excel·lent equip. Messi era la cirereta. Sense ell no hi havia coronació, però sense el pastís tampoc hi havia celebració. Teníem el precedent recent davant el Liverpool, quan Messi havia fet honor a la frase en el partit d’anada, però havia assistit atònit com tots a l’hecatombe d’Anfield.
La realitat deia que el Barça naufragava episòdicament a Europa des del 2015, i malgrat això la presència de l’argentí mantenia els blaugranes cada estiu entre els favorits a guanyar la següent edició. Fins al 2-8. La pallissa del Bayern va fulminar el crèdit restant. Aquesta humiliació va fer baixar del núvol no només els blaugranes, sinó també els seus rivals.
Números terrenals
El Barça ha de tornar a guanyar-se el respecte europeu, i per primera vegada en anys, no apareix entre els principals candidats a l’inici del curs. A diferència d’altres temporades, en aquesta no fa falta esperar al febrer ni tampoc que ens ho digui Messi, ja a l’octubre vam constatar que al Barça no li arriba per a la Champions. Això no significa que no la pugui guanyar, però seria una sorpresa, almenys des del moment actual de l’equip i la projecció que se li intueix.
Notícies relacionadesA diferència d’altres temporades, en aquesta no fa falta esperar al febrer ni tampoc que ens ho digui Messi, ja a l’octubre vam constatar que al Barça no li arriba per a la Champions
Messi ja no serveix de coartada. De fet, els seus registres golejadors són estranyament terrenals. Resulta difícil pronosticar si parlem d’una nova normalitat o si es tracta d’un parèntesi en la seva contínua evolució, com aquell que va tenir la temporada del Tata. Però els anys també passen per a ell, i mentre descobrim quin Messi ens porta el futur, estaria bé que l’equip acudís al seu rescat. Que el bloc fos ara qui el dissimulés a ell, com tantes vegades va ser al revés. El futbol no té memòria i el convuls estiu ha passat factura a la seva imatge. Era previsible que el dia en què el seu rendiment baixés, hi hagués qui l’enterrés. El passat ens convida a no fer-ho.
I mentre resolem la incògnita de Messi, és innegable que els aficionats digereixen millor la situació quan veuen que el veí transita per una cosa similar. La diferència és que el Madrid no està immers en un procés de renovació. Mateix entrenador i mateixos jugadors a l’espera d’Hazard. I tampoc és candidat principal per a aquesta Champions. En el seu cas, la coartada és la samarreta, aquest pes davant el qual els rivals haurien de defallir a Europa. I en aquest context arriba dissabte el primer clàssic, dels més descafeïnats dels últims anys i a porta tancada. Un clàssic de mínims, i en silenci.
