'Coprefuoco'

Passejo per la ciutat en la primera nit sense bars, cafès ni restaurants. No és necessari decretar cap toc de queda: el resultat és el mateix. ¿Qui s’endinsa en la foscor sense tenir a prop l’empara d’una llum amable que convida a asseure’s en una taula i beure o menjar? De fet, no s’hi ha d’entrar, només saber que són allà, que acoloreixen la nit dura, que civilitzen el carrer. A poc a poc, es van apagant els últims reclams, els dels comerços, els basars o els supermercats, els interiors de les botigues de queviures, els aparadors. Després, una mica més tard, s’apagaran també les bombetes del teatre i no hi haurà un espai comú per compartir l’experiència, sinó la solitud de l’habitació. «I aquí ens trobem com a una plana on es fa fosc», mentre «exèrcits ignorants topen de nits», com escrivia Robert Frost.

És bonica i menys esquerpa que «queda», la paraula que utilitzen els italians. ‘Coprefuoco’. Era el toc que anunciava, a l’edat mitjana, que s’havien d’apagar els focs dels carrers per no provocar incendis. Ens parla de la llum que ens abandona, de les passions que no cremaran, de les cendres íntimes que aboquem a la foguera.