30 nov 2020

Anar al contingut

LLUITA PER LA IGUALTAT

Col·lectivitat

Luis Tejido

Col·lectivitat

Jenn Díaz

Si cada vegada que una dona té una oportunitat no l'aprofita per apoderar les altres, estarem deixant escapar un tren

Si el feminisme que practico només m’aporta solucions a mi mateixa, no em serveix. Perquè a allò a què aspiro és a fer canvis estructurals, variar les dinàmiques, dinamitar els espais de poder tal com els entenem. Sí, potser aquestes aspiracions només poden portar a la frustració, a curt termini, però no se m’ocorre cap altra manera de fer-ho. Potser, fins i tot, ni tan sols seré jo qui es beneficiarà de les qüestions que batallo i planteig en l’ara i l’aquí. És més que probable. Però perquè jo em plantegi certes coses, també n’hi va haver que van abonar un camp que no van trepitjar mai. Treballo, doncs, per a les dones que encara no conec i que trobaran menys resistències de les que jo he trobat. De la mateixa manera que jo n’he trobat moltíssimes menys que les que ens han precedit. Funciona així, i és així com jo ho entenc.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Si el feminisme, si la lluita per la igualtat, no va acompanyada de consciència de classe i la igualtat d’oportunitats, no em serveix. Aquesta ha sigut sempre una ambició del feminisme de qualsevol època, que pretenia màxims que transcendia la seva pròpia lluita feminista. Perquè el feminisme de les privilegiades no ens fa cap falta: seran llegides com a privilegiades, no com a feministes. El feminisme del curt termini no serveix, vist amb perspectiva, perquè un cas d’èxit, individual, no aprofundeix en les discriminacions estructurals. Les esquiva puntualment, però no les confronta. Sense la col·lectivitat no ho aconseguim, i si no ens enfortim com a grup i ho fem de manera individual, els resultats no canviaran res. Sí, potser canviaran el nostre futur. El nostre, personal. I potser el fet que la nostra experiència canviï ja és per si mateix un precedent en la lluita col·lectiva. Però no serà suficient.

Si cada vegada que una dona té una oportunitat no l’aprofita per apoderar les dones que té al seu voltant, estarem deixant escapar un tren. I ja ho entenc, que els esforços que hem de fer són titànics, i que potser els volem disfrutar, i que els objectius individuals són més assequibles. Però ens fem un flac favor, i a hores d’ara no ens ho podem permetre.