Anàlisi

Els fronts de Sánchez i el 14-F

Es llegeix en minuts
Els fronts de Sánchez i el 14-F

Olivier Matthys POOL

Una vegada superades la fase defensiva, la dubitativa, la de les maniobres de distracció i la més breu dels consensos, Pedro Sánchez passa a l’atac. De sobte, sense que ningú ho esperés, ha obert, no un, sinó dos fronts simultanis d’especial significació i envergadura: Madrid i la cúpula del poder judicial. No un després de l’altre, no amb les habituals cauteles, sinó a un temps, amb decisió, força i empenta. Som, per tant, en període d’hostilitat franca i declarada contra el principal partit de l’oposició. El mal ja no es diu Frankenstein, no són ni Pablo Iglesias ni els enemics de la unitat d’Espanya. Ara, el dolent és el PP, per les reiterades negatives dels seus dirigents a col·laborar en els grans assumptes que afecten la societat o les estructures de l’Estat. Que Díaz Ayuso s’hagi oposat amb tanta vehemència al tancament perimetral de Madrid, mesura que no pocs experts consideren, no excessiva, sinó potser insuficient, i que Pablo Casado es negui a pactar la renovació del CGPG han sigut, en termes polítics, un regal per a Sánchez i, per tant, un error per al PP. Error que, en primera derivada, sembla tant destinat a beneficiar Vox, i en menor mesura, Ciutadans, com el mateix PSOE.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Ara bé, en segona derivada, l’obertura d’aquests dos fronts, i ja veurem si la Moncloa no en prepara més, modifica per si mateixa les càbales i les perspectives electorals de les autonòmiques catalanes. I les canvia en el sentit que, havent passat de pantalla ardent en primer terme a assumpte molt més tebi i d’ordre subaltern, el conflicte català pot ingressar en etapa de menor tensió i desassossec: Sánchez, aquest nou Sánchez de sobte segur, batallador i agosarat, disposa ara d’un marge molt més ampli que setmanes, i no diguem mesos, enrere per afluixar la corda de la repressió.

Et pot interesar

Ara i en els pròxims temps, si s’enfonsa Espanya, que no s’enfonsaria tot i que l’aigua li arribés al coll, no serà per culpa dels independentistes, sinó per altres motius que no tenen res a veure amb l’agenda catalana. Crisi sanitària i crisi institucional, amb el teló de fons de la crisi de la monarquia que una ala del Govern atia mentre l’altra deixa fer. En aquest nou context, les mesures que acostin l’excarceració dels presos disposen ara d’un camp per córrer que s’ha eixamplat i del qual han desaparegut els pitjors obstacles. El comiat de Quim Torra sense cap altra reacció ni missatge per part dels radicals que la sol·licitud de l’amnistia, així com el rabosí ajornament de la taula de diàleg per part de Pere Aragonès, pot ser que no apuntin exactament en la mateixa direcció, però van en direcció contrària a la confrontació, intel·ligent o estúpida, que és l’única divisa de campanya de Puigdemont i JxCat.

Per poc, o per molt, que l’adveniment de les mesures de gràcia substitueixi la repressió, Catalunya entrarà també en una nova fase, a partir del 14-F, menys problemàtica en tots els aspectes tret d’en el conflicte que separa els independentistes entre els partidaris de les inexistents vies de solució i els partidaris de les imaginàries vies de confrontació.