30 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Les causes del desastre

JUSTIN LANE

Les causes del desastre

Salvador Macip

Vaig passar deu anys a Nova York i encara hi conservo amics. He parlat amb ells últimament i em diuen que Manhattan sembla desert. La pandèmia ha transformat radicalment la ciutat que mai dormia perquè s’han pres mesures dràstiques per aturar els contagis. Una ha sigut incentivar el teletreball. A l’illa viu un milió i mig de persones, el mateix número que hi entrava cada dia a treballar. Si la gent no va a les oficines, els carrers i els comerços són deserts. A això, cal afegir-hi el tancament pràcticament total de bars i restaurants durant un temps llarg.

El cop econòmic per a Nova York serà fort, però les restriccions funcionen: malgrat haver tingut un primer pic de casos similar al de Madrid, en la segona onada les diferències són abismals. Per això el ‘Financial Times’ triava les dues ciutats fa uns dies per comparar una gestió bona i una de dolenta. I l’OMS es preguntava la setmana passada què fa que Espanya tingui unes de les pitjors estadístiques (el sisè país del món en mortalitat per càpita, el setè en augments diaris de morts i el vuitè en casos totals). Es nota que no segueixen la política local.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La pantomima d’aquests dies entre el Govern de la Comunitat de Madrid i el de l’Estat podria servir com a resum de la tragèdia. En països com el Regne Unit, les alarmes es disparen quan una àrea supera els 100 casos acumulats per cada 100.000 habitants en 15 dies, i es comencen a aplicar restriccions progressives. A Espanya s’ha deixat que zones del país superin els 1.000 casos mentre encara discutien què fer (la mitjana del país ara és de 315, 176 a Catalunya, comparada amb els 130 del Regne Unit, els 44 d’Itàlia o els 35 d’Alemanya).

La resposta a la pregunta de l’OMS és senzilla: a Espanya les coses es fan tard i malament. Malgrat que la primera onada ens va ensenyar que com més aviat s’apliquen les restriccions i més severes són, menys hauran de durar, els polítics espanyols sembla que no n’han pres nota. Continuen dubtant i deixant passar els dies quan han de prendre decisions difícils. Un segon motiu és que alguns governants no han entès encara les prioritats. Hi ha exemples (Suècia, Estats Units...) que demostren que intentar protegir l’activitat comercial en lloc de prioritzar la salut no funciona: al final l’economia també se n’acaba ressentint.

La tercera causa del desgavell és la incapacitat de deixar de banda la política quan hi ha temes més importants. No es tracta d’escollir entre dreta o esquerra, o entre el Govern central o l’autonòmic: la realitat epidemiològica ha de passar per sobre de les altres consideracions. Des del punt de vista de la salut, el que cal fer és clar i no ha de dependre de negociacions. Per això, abans d’ahir, 55 societats científiques nacionals demanaven que les decisions «es prenguin per motius científics, deslligats completament del continu enfrontament polític». Si Espanya vol deixar de sortir del ‘top 10’ de països més afectats, necessita dirigents que aprenguin dels errors, escoltin els assessors i actuïn amb rapidesa.

* Metge i investigador de la Universitat de Leicester i la UOC.

Temes: Coronavirus