En clau europea
Alemanya, hegemònica i dominant a la UE
La política de Merkel d'anteposar els interessos alemanys a curt termini a una visió global comuna perjudica la integració europea
El suport de Berlín és indispensable perquè prosperi qualsevol política, però ja no és suficient davant les coalicions de països
zentauroepp54456847 berlin germany 12 08 2020 german chancellor angela merk200814152014 /
La reunificació d’Alemanya el 1990 va trencar els equilibris polítics, econòmics i demogràfics existents entre els principals estats de la Unió Europea (UE), i va transformar gradualment el país en la potència hegemònica i dominant d’Europa. Respecte al 1989, Alemanya va incrementar el seu territori el 44% i la seva població el 29%. El producte interior brut (PIB) alemany, que a l’antiga Alemanya Occidental era només lleugerament superior al de França, Itàlia i el Regne Unit, va anar gradualment distanciant-se i el 2019 era un 42% superior al de França i gairebé el doble que el d’Itàlia.
El recolzament dels seus socis a la reunificació es va condicionar a una integració política europea més gran per ancorar Alemanya a la UE. Però la creació de l’euro es va fer sota regles alemanyes, que van reforçar el seu avantatge competitiu davant les altres potències europees. Alemanya és el principal beneficiari de la unió monetària, detalla un estudi del think tank alemany Centre de Política Europea (CEP). La creació de l’euro va enriquir Alemanya en 1,88 bilions entre el 1999 i el 2017 (23.165 euros per càpita). Al contrari, França i Itàlia es van empobrir en 3,59 bilions i 4,32 bilions (55.996 i 73.605 euros per càpita). A Espanya, la riquesa aportada per la creació de l’euro va ser destruïda a partir del 2010 amb la política d’austeritat i pateix un empobriment de 224.000 milions (5.031 euros per càpita).
Alemanya va aplicar una estratègia geoeconòmica per integrar els països de l’Est a les seves cadenes de producció industrial amb fortes inversions que es van accentuar a partir del 2004. Això ha convertit aquests països en dependents econòmicament d’Alemanya, que és la principal destinació de les seves exportacions, en especial industrials.
L’eix franco-alemany
Després de la reunificació i malgrat el desequilibri, l’eix franco-alemany va continuar funcionant com a motor de la integració europea gràcies a la visió europeista dels cancellers Helmut Kohl i Gerhard Schröder. Però, a partir de l’arribada a la cancelleria d’Angela Merkel, el novembre del 2005, la política europea alemanya es va anar transformant en una política alemanya per a tot Europa, en la qual els interessos nacionals a curt termini prevalien sobre qualsevol consideració global europea. La política europea de Merkel s’ha caracteritzat per Alemanya, primer, assenyala el politòleg Daniel W. Drezner, i París ha quedat relegat a membre aquiescent o no escoltat de l’eix franco-alemany.
L’estratègia de Merkel va arribar a la seva màxima expressió amb la imposició de la política d’austeritat a partir del 2010, que va ofegar l’economia europea, va disparar la desigualtat social, va agreujar les divisions entre els països i va afavorir l’èxit electoral de l’extrema dreta al continent. A Kohl, antic mentor de Merkel, se li atribueix la crítica «està destruint la meva Europa» i el president francès, François Hollande, es va estavellar davant l’immobilisme alemany. La política d’austeritat i les seves consegüents retallades en sanitat han deixat molts països infradotats per afrontar la pandèmia del coronavirus. L’unilateralisme alemany i de Merkel també es va posar de manifest durant la crisi migratòria del 2015 i la decisió de Berlín d’obrir les fronteres als refugiats sense consultar prèviament els seus socis europeus, ni el Parlament alemany.
L’actual gir de Merkel davant la recessió de la Covid-19, recolzant una política expansiva i l’emissió de deute europeu, obeeix així mateix a interessos nacionals. Alemanya anava a incomplir les regles del dèficit amb els seus plans de reactivació, és el beneficiari més gran de la supressió del límit als subsidis públics a empreses, rebrà la seva part dels ajuts europeus i una feble reactivació de la resta de la UE seria un llast per a la seva economia.
Notícies relacionadesEl suport d’Alemanya és indispensable perquè prosperi qualsevol política a la UE, però ja no és suficient, com mostren l’exitosa rebel·lió d’Hongria, Polònia, Eslovàquia i la República Txeca contra el repartiment de quotes de refugiats i les condicions imposades per Holanda, Àustria, Dinamarca, Suècia i Finlàndia al pla de reactivació i al marc pressupostari 2021-2027.
En el camp geopolític, Alemanya prioritza la seva agenda nacional i es mostra reticent a involucrar-se a escala europea més enllà dels gestos simbòlics i les sancions diplomàtiques. Malgrat les declaracions de Merkel a favor d’una UE més forta que assumeixi el seu destí a les seves mans, Berlín s’ha mostrat poc receptiu a les propostes del president francès, Emmanuel Macron, per reforçar la «sobirania europea».
