26 d’oct 2020

Anar al contingut

Idees

Perdem dimensió

Perdem dimensió

Xavier Bru de Sala

L'orgullosa Barcelona ni tan sols s'adona de la seva progressiva, tranquil·la, indolent provincianització cultural

Modesta aportació al ‘Quo vadis, Barcelona’ propiciat per EL PERIÓDICO arran de la Mercè més reflexiva del segle. És probable que el terreny de la cultura sigui on hàgim perdut més capitalitat; no per repartiment territorial o dissolució, sinó per trasllat a Madrid. Recapitulem i comencem, per exemple, pel món i el mercat de l’art, la seu del qual es trobava sens dubte, des de sempre i se suposava que per sempre, on va créixer Picasso i d’on van sortir Dalí i Miró per recórrer el món i conquerir-lo. La gran jugada d’Arco, unida a la política de museus que va fer néixer el Reina Sofia i a les herències dels dos catalans universals, va propiciar que la capitalitat i el mercat es traslladessin a Madrid i ens quedéssim, després de grans esforços, amb les molt consoladores i erràtiques engrunes del Macba.

De les discogràfiques i les productores de cine, totes les grans a Barcelona fins a la transició, només queda una certament notable capacitat de producció audiovisual que viu sobretot dels encàrrecs provinents de Madrid, nova seu, així mateix, de totes les cadenes de televisió i ràdio d’abast general. Només resisteix el clúster editorial. En aquests anys, Barcelona ha anat perdent també l’exclusiva del teatre digne de tal nom fins a patir la invasió dels grans musicals de franquícia a càrrec d’empreses de Madrid amb capacitat inversora de milions d’euros per obra. Ja fa temps que a Barcelona no es pot produir un musical del cost i l’envergadura de ‘Mar i cel’. Ningú ho destaca. Ningú es queixa.

Si algú es dediqués, en fi, a sumar i comparar la quantitat total de diners públics que reben els equipaments de titularitat institucional i les empreses de la cultura, a un costat els de Madrid i a l’altre Barcelona, conclouria que massa temps ha tardat Ximo Puig, no alguna autoritat o polític català, a denunciar com l’aspirador de Madrid ha funcionat i funciona a tota potència mentre l’orgullosa Barcelona ni tan sols s’adona de la seva progressiva, tranquil·la, indolent provincianització cultural.