29 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Sortir de Barcelona avui, privilegi reservat a uns quants

JOAN CASTRO/ICONNA

Sortir de Barcelona avui, privilegi reservat a uns quants

Gemma Altell

Arriben informacions diverses sobre ‘fugides’ de la ciutat de Barcelona per la Covid. Sembla que la ciutat es buida davant la desesperança de la 'nova normalitat' i la possible amenaça d’un futur confinament. No obstant això, com gairebé sempre i com gairebé en tot, aquesta fugida no és igual per a tota la ciutadania. ¿Què està passant, doncs? Un cop més evidenciem les desigualtats socials que la pandèmia ha demostrat amb tota la seva cruesa. Paradoxalment, sembla que a qui se li ha fet més insuportable el confinament a la ciutat ha estat a aquelles persones o nuclis familiars que tenen la possibilitat d'abandonar-la. No és casualitat que zones poblades de segones residències de les classes adinerades de la ciutat –com la Cerdanya o la Costa Brava– estiguin anunciant l’increment de població.

És important doncs observar que, un cop més, la llibertat d’elecció o de transgredir les normes imposades per la salut pública també té a veure amb els diners i la posició social. Mentre Madrid confina les poblacions més vulnerables econòmicament, Catalunya no reacciona davant aquestes sortides de l’urbs que també poden amplificar la pandèmia i, per descomptat, són insolidàries. Sembla que el nivell de soportabilitat de situacions adverses és regulable en funció de la situació econòmica individual.  

Sabem a més que per decidir traslladar-se de l'habitatge habitual a la segona residència és necessari tenir una activitat professional que permeti el teletreball; aquestes situacions estan sovint vinculades a professions liberals o treballs amb cert nivell adquisitiu. ¿Quines possibilitats tenen de sortir de la ciutat les persones amb activitats laborals presencials poc qualificades? ¿Moltes d'elles, activitats essencials per sostenir la vida a la ciutat? A més, en la majoria dels casos, són les persones o nuclis que viuen en pisos més petits i sense sortida a l’exterior i, per descomptat no tenen segona residència. Un cop més el privilegi social marca la forma com podem viure la pandèmia.

Davant dades de contagi que poden tornar a ser alarmants no podem permetre que l’exigència sigui diferent en funció de la butxaca de cada ciutadà. Sabem que la factura econòmica, social i psicològica a pagar serà molt més alta per a les classes socials més desfavorides. Ho hem comprovat gairebé des de l’inici de la pandèmia. A dia d'avui no hi ha excusa per fer veure que no veiem com aquesta situació incrementarà encara més la bretxa social.

Les polítiques i també les regulacions pel que fa a la pandèmia han de garantir que les desigualtats socials no augmentin encara més amb la gestió de la Covid. És l’obligació dels poders públics. La frustració que està generant aquesta 'nova normalitat' ja està sent diferent i desigual. El compromís i la responsabilitat ha de ser de tots i totes.