Arqueologia

No té sentit retenir llibres que mai més seran llegits, és cruel, molt més que arrencar-los una pagineta perquè surtin al món sense llasts.

Fent aquests recorreguts per la biblioteca, apareixen també llibres que sé del cert que rellegiré en algun moment. També els trec de les prestatgeries i els dono un cop d’ull ràpid, com una promesa que tornaré, que tornarem a trobar-nos. En alguns casos em trobo que en la primera lectura vaig remarcar i anotar coses a les seves pàgines. Revisar els paràgrafs o les paraules que es van remarcar en el passat és un viatge a la màquina del temps i, en ocasions, un viatge a un territori estrany. Perquè, en general –almenys així em passa a mi–, no s’entenen les raons de les subratllades. És com si em trobés els subratllats d’una altra persona. Ben pensat, són els subratllats d’una altra persona. I això em planteja un dilema. ¿Què hi faig? ¿Els deixo o els esborro? Aquestes crides d’atenció sobre passatges o paraules molesten al llegir. És arqueologia d’una mateixa, però no és el que vull fer quan rellegeixo un llibre. Per sort, la meva afició als llapis ve de lluny i puc fer desaparèixer el rastre d’aquesta persona que ja no soc jo. De qui em pregunto per què va destacar aquell o aquell altre passatge, quan, en realitat, no és tan brillant com el que està escrit només mitja pàgina després. Però esborrar tot el que es va remarcar en fases d’entusiasme és molta feina. ¿I si compro un altre exemplar del llibre?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Les anotacions em susciten certa curiositat, de vegades em fan certa vergonya; d’altres inspiren tendresa per la lectora que vaig ser. Les notes són, a més, molt xivates. No només per les opinions, sinó que, quan s’interrompen, indiquen fins on es va llegir. Una altra vegada el dilema. ¿Esborrar-ho? ¿Comprar-ne un altre exemplar?

Retrobar-se amb velles anotacions i subratllats és com mirar les fotos en què apareixes amb una permanent espantosa, valgui la redundància, o amb uns pantalons de colors tremebunds, amb gent que has perdut de vista, però que en aquell moment eren els teus amics. I saps que tot això tu ja no ho ets, però que, sense aquests cabells, aquests pantalons, aquests amics que tant vas estimar, malgrat que ja no són a prop, sense aquests subratllats que et semblen absurds i aquestes anotacions que no entens, sense tot això ara no series tu.