Patriarcal 2

Fa uns dies parlava, a ’Patriarcal’, del cas de Paula Bonet i de com considerem les violències masclistes. De com fins i tot hi ha una concepció patriarcal per poder anomenar les violències sistèmiques i estructurals que ens oprimeixen com a dones. La resposta és ben senzilla: quan la violència de gènere era un crim passional, es feia en l’àmbit de la parella o era el teu excompany, la responsabilitat era intransferible: era ell, l’assassí, qui se n’havia de fer càrrec. Quan la violència és estructural i ja no es basa només en el feminicidi, la responsabilitat és compartida. I això ja ens obliga a fer més del que preteníem.

En aquests moments, per poder justificar i atendre com a violència masclista un cas com el de Paula Bonet, necessitem que l’agressor sigui parella o exparella. És la justificació que necessiten els estats i els poders: l’assetja per un motiu, i aquest motiu és personal. I per tant forma part de la vida privada, i per tant l’esfera en què s’ha d’emmarcar és la privada. Com que l’agressor és un desconegut, les causes se’ns escapen i ja no podem parlar de passió ni de gelosia. La justificació que accepta que ens quedem immòbils davant la violència masclista s’esfuma.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Per això, quan parlem dels drets de les dones a viure lliures de violències estem parlant de drets humans. Per això quan parlem de feminicidi, estem parlant d’un problema de salut pública, no d’un problema de dones. L’esfera pública –allà on justifiquem, minimitzem, normalitzem i acceptem el masclisme en totes les seves formes– acaba emparant l’esfera privada, i per això quan parlem de violència no podem acotar-ho només a la més explícita, la física. Perquè existeixen les violències indirectes, les violències per omissió, la violència representativa, la violència simbòlica i un munt de violències invisibilitzades –que no invisibles– que sostenen el feminicidi o qualsevol altra expressió de masclisme. 

Les dones ens hem ajudat sempre, d’acord. Però no sempre hem tingut dones a tots els espais de representació, per això quan vaig saber que l’advocada Carla Vall portarà el cas de Paula Bonet, el primer que vaig pensar va ser que per fi comencem a dibuixar el nou món. La sororitat de sempre, amb les eines comunes i universals per combatre aquest sistema. D’això va la igualtat.