Nena, ¿tens nòvio?

Luna Fulgencio, actriu amb desimboltura, li va contestar que ni idea. «¿Mario Casas, Antonio Banderas?», va suggerir Ment Febrosa Motos. La noieta, una persona del segle XXI a qui les neurones li funcionen a la perfecció, va pensar que el presentador el preguntava des d’un punt de vista professional, així que va deixar anar: «Blanca Suárez». Ancorat en la prehistòria, el presentador d’‘El Hormiguero’ li va etzibar: «Però t’agrada com a actriu, ¿no?». La seva intenció era deixar ben clar que la nena  –oh, cel– no era lesbiana ni res semblant.

La rematada de l’entrevista va ser colossal. «¿No tens nòvio, veritat?», va insistir Motos. «No. Tinc 9 anys, no 26», va rematar Noia Llesta Luna. La petita va estar sembrada.

No és la primera vegada que Motos es fica dins bassals masclistes. Especialment preocupant és que ho faci amb una nena de 9 anys. Al seu costat hi havia Santiago Segura, cineasta que protagonitza i dirigeix la segona part de ‘Padre no hay más que uno’. La pel·lícula, i el mateix Segura, donen joc per parlar de mil temes. Però ¿a qui li interessa el cine podent preguntar a una nena de 9 anys pels seus gustos sexuals? I tot i que la nena tingués 26 anys, ¿algú li importa a hores d’ara d’aquest segle si té nòvio? És més, ja que es pregunta això, ¿per què no preguntar si té nòvia? ¿Per què donem per fet que a una noia li ha d’agradar un noi?

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La pregunta de Motos no és ciència-ficció. Que aixequi la mà el pare o la mare que, en una reunió familiar o d’amics, no ha escoltat de boca d’algú: «¿Què, el nen ja té nòvia al col·le?». És un comentari fora de lloc. I ho és a qualsevol edat. Igual de vell per preguntar a una jove que quan té pensat ser mare fos cosa que se li passi l’arròs. Perquè les dones som així, naixem per tenir nòvio i ser mares. És igual que siguis astronauta, executiva o enginyera. Allò important és que tinguis coberta la teva vida amorosa, sexual i reproductiva.

«Des de fa un segle, la ciència afirma que la infància és la fase més important de la vida i que els nens i les nenes són aptes i competents, no adults en miniatura. Saben interpretar el món que els envolta i expressar el que pensen i senten. De vegades no sabem escoltar-los i entendre’ls, però és un problema nostre, no seu». Ho diu Francesco Tonucci en el seu meravellós assaig ‘Per què la infància’ (editat per Destino). Només són 163 pàgines. Va, Pablo Motos, tu pots.