Jo confesso: no m'agrada el futbol

No m’agrada el futbol, però m’obliguen a veure’l.  Tot i que vulgui fugir d’aquest esport i de l’univers enorme que l’envolta, la societat no m’ho permet. M’importa un rave si Messi se’n va o es queda i no tinc cap interès a aprendre el que és un fora de joc. El mateix em passa amb el ciclisme i altres esports de gran interès, com les motos, el bàsquet o les carreres de Fórmula 1. Totes protagonitzades per homes, sigui dit de passada. No m’atrauen el més mínim. A mi m’interessa el cine, el teatre, la música i la cultura en general. Però quan miro el telenotícies o les notícies de qualsevol canal, ja sigui autonòmic o nacional, em trobo que el temps dedicat als esports és exageradament llarg i el dedicat a la cultura, exageradament curt. No seria tan greu si no hi hagués un munt de programes de tele i ràdio dedicats a la informació esportiva. Es parla d’esport més que d’economia a la tele, la ràdio i la premsa.  No aconsegueixo entendre-ho.

Està clar que el món es divideix en dues parts. A una li entusiasmen els esports i l’altra els detesta. Sembla que no hi ha terme mitjà i que si no t’emociones amb això no ets humà. ¿Dimecres de cine o de Champions? Només la pregunta ofèn algunes persones. S’ha d’escollir i si esculls el cine, ets un ‘loser’ inadaptat. Gent plorant, pegant-se, abraçant-se, sortint al carrer en estampida, tirant petards o banyant-se en pilotes a la font de la seva ciutat quan guanya el seu equip. Persones educades i amb estudis que perden els papers d’una forma esgarrifosa quan es tracta de futbol. Aquesta ‘secta’ condiciona l’agenda amb els amics, el sexe amb la parella i l’humor a casa. «Hem perdut» o «hem guanyat». ¡Que es creuen que juguen ells! ¿Potser es tracta d’això? D’aquesta necessitat de pertànyer a un grup i guanyar. Jo no soc massa de banderes ni de grups. Em declaro atea futbolística. Sé que aquest article tindrà moltes critiques i que em destrossaran a Twitter. O potser no. Potser em sorprenc i algú fins i tot m’ho agraeix. Ja ho veurem...