Itàlia i nosaltres

Tots recordem (¿ho recordem, oi?) les imatges dels camions militars quan, a Bèrgam, traslladaven cadàvers a improvisades funeràries en una processó macabre. Tots recordem (¿oi') l’estricta reclusió italiana, aquell confinament silenciós i trist, l’avís del que havia d’arribar aquí. Itàlia va ser, pensem-hi, l’epicentre europeu de l’epidèmia, el mirall on es reflectia el nostre futur immediat. Al cap d’uns mesos, mirem el mapa del continent i resulta que Espanya és vermella, o d’un granat intens, el color de la sang quan es concentra en una bassa, mentre que Itàlia és ataronjada o d’un groc pàl·lid, quasi beatífic, quasi sense rastre d'aquell escenari apocalíptic.

Deu vegades menys casos per cada 100.000 habitants, amb un risc de rebrot que ratlla el 20 mentre que aquí oscil·lem entorn del 200. ¿Què ha passat? ¿Hem sortit més, hem estat més frívols, menys responsables? ¿Ens hem deixat anar pel pendent de la disbauxa mentre que els italians, disciplinats, han fet cas a un Estat a qui mai fan cas? ¿O resulta que han diagnosticat amb menys entusiasme i les dades no són reals? És un dels interrogants més difícils d’entendre d’aquests últims mesos.