Messi Poppins

Expliquen que al pintor belga René Magritte («Ceci n’est pas une pipe») li van oferir el privilegi de mostrar-li l’edifici de l’ONU, a la qual cosa va respondre, espantat: «¿Visitar despatxos? No, gràcies». És exactament el que m’ocorre amb el Barça: em diverteix el seu futbol –o no-, però en absolut el que pugui coure’s a les seves llotges, passadissos, avantsales i masmorres.

La premsa especialitzada va carregar dur contra Bartomeu com a presumpte brivall de sala i alcova responsable del rebrot epidèmic que avui pateix el Barça, però Leo Messi no en va sortir indemne: va ser acusat de menysprear l’afició i gairebé de botifler. ¿Què més vol la parròquia blaugrana després d’haver gaudit com bojos durant 20 anys d’un professional fora de sèrie? ¿Que els telefoni personalment un a un explicant-los que hi ha un temps per dir hola i un altre per dir adeu?  ¿Que tanguegi ‘Adiós, muchachos’ acompanyat pel seu pare amb el bandoneó sobre la gespa regada de llàgrimes negres del Camp Nou?  Messi és un gran productor d’emocions alienes des d’un cervell de precisió argentina més pròxim a Borges que a Perón. La institutriu Mary Poppins ho va deixar molt clar als afligits fills del banquer Banks abans d’anar-se’n volant sota el seu pamfilíssim paraigua: «Altres nens m’esperen».

Sí, el desacord –deixant glòria i pasta a banda– cal llegir-lo en clau infantil: a un nen li agrada jugar i guanyar al futbol amb els de la seva classe; un bon dia el director expulsa del centre el seu millor amic i la dolguda criatura insta els seus pares a matricular-lo en una nova escola on retrobar-se amb el seu antic mestre.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Com qui va néixer mut i amb 40 anys demana a la seva mare: «¿Em pases la sal, sisplau?». Commoció dels presents: petons, abraçades, llàgrimes, ¡miracle! I a les tremoloses preguntes sobre el seu prolongat silenci, ell respon «¿Per què parlar si fins avui tot havia anat bé?». Messi va anar encara més enllà en el seu silenci: si el ‘psicokiller’ Koeman executa el seu col·lega Suárez per telèfon, ¿per què no imitar-lo a través d’un gèlid burofax?

Quedi per a la història culer que a això de les sis de la tarda del 4 de setembre del 2020 Peter Pan va créixer de cop als acords de 'Donde dije digo, digo Diego’(¿Maradona?). Mikel Laboa, patriarca de la cançó basca, cantava en el seu ‘Txoria txori’: «Si li hagués tallat les ales / hauria sigut meu, / no hauria escapat. / Però hauria deixat de ser un ocell/ i qui jo estimava era l’ocell».