Fusió CaixaBank-Bankia, molt per resoldre

A curt termini, la més que probable fusió entre Bankia i CaixaBank sembla una bona notícia per a l’estabilitat del sistema financer espanyol en la mateixa mesura que resulta inquietant des del punt de vista social i laboral. Amb l’argument de blindar-se davant les incerteses d’un context sanitari causat per les incògnites que per al sector financer planteja la crisi de la Covid, les dues entitats han comunicat que s’han assegut a parlar a favor d’una imminent unificació d’actius que convertiria l’entitat resultant en el banc més gran d’Espanya dins del territori nacional (Santander i BBVA continuarien mantenint la seva hegemonia bancària a l’exterior gràcies a la seva consolidada implantació fora del país). Això és el que es dedueix a priori: un banc fort, parapetat davant les incertes conseqüències financeres de la pandèmia i que es prepara en matèria de primers auxilis davant un escenari inquietant a causa del coronavirus, el convidat d’última hora que s’ha apuntat a la festa per alterar substancialment l’ordre econòmic mundial.

Notícies relacionades

Les accions de CaixaBank i Bankia es disparen a la borsa en l'obertura

CaixaBank - Bankia: últimes notícies de la fusió en DIRECTE

Ara bé, en el pla social, la creació d’un gran banc substanciat a partir de dues de les dues de les majors entitats financeres espanyoles augura un escenari sociolaboral encaminat de manera irremissible a una reducció profunda en el marc de la competència, amb menys oferta en el mercat financer per als consumidors, una previsible minoració d’oficines i, per tant, una irrefrenable afecció sobre les plantilles i l’ocupació a base d’inevitables acomiadaments i prejubilacions. Lluny queden els temps en què un treballador de banca començava de botons per acabar la seva vida laboral dirigint una oficina o com a director general d’una caixa d’estalvis. Per obrir un compte bancari o traslladar d’un costat a un altre els fons, fa temps que va deixar de ser rellevant aquest perfil d’empleat que començava des de baix per anar ascendint de rang així que acumulava triennis.

Des del punt de vista de l’operativitat, CaixaBank i Bankia són dues franquícies acostumades a navegar i créixer entre processos de fusió. Sempre en temps de crisi. Des dels orígens de l’antiga Caixa de Pensions a la concatenació d’absorcions i compres que van derivar en les històriques Caja Madrid i Bancaja, la trajectòria dels dos bancs representa una successió de compres i absorcions que des d’un punt de vista d’evolució històrica condemnava les dues entitats a reconstruir-se a partir d’una de sola. A tall de premonició, i segurs sabedores de l’operació que es va revelar a mitjanit, el vicepresident del Banc Central Europeu, Luis de Guindos, i el mateix Banc d’Espanya, aconsellaven operacions del caire de la que està a punt de sacsejar el sistema bancari espanyol. Una vegada el vell model de caixes d’estalvis s’anava convertint en mera matèria d’estudi a les facultats d’Economia, la inèrcia avisava que la fusió era inevitable. No obstant, des del punt de vista de la ciutadania, ens ha de preocupar en quina mesura és acceptable que un banc salvat de la fallida amb diners públics participi en aquesta partida de Monopoly a gran escala sense abans haver resolt el ‘petit’ matís causant de la profunda desafecció que professa la ciutadania cap a tot el sistema bancari: el futur dels 24.000 milions d’euros amb els quals l’Estat va salvar de la fallida Bankia i la consegüent desconfiança que genera en la societat espanyola el fet que a l’hora d’aplicar mesures quirúrgiques dràstiques (desnonaments, embargaments), la banca no sembli apartar-se cap a la mateixa massa de contribuents que va apuntalar la seva salvació.