26 d’oct 2020

Anar al contingut

PLA PER SORTIR DE LA CRISI ECONÒMICA

No és mannà caigut del cel

No és mannà caigut del cel

Jordi Alberich

El fons de reconstrucció constitueix un avenç històric per a Europa i una oportunitat excel·lent per a Espanya, però per aprofitar-lo bé s'haurà de treballar molt i bé

El mes de juliol passat, els 27 estats membres de la Unió Europea van arribar a un acord històric per recompondre les destrosses de la pandèmia, a l’aprovar un fons de 750.000 milions d’euros, més de la meitat en forma d’ajuda directa no reemborsable, i la resta articulada com a préstec. Una notícia excel·lent per partida doble. D’una banda, per tal com l’emissió de deute comú representa un gran avenç en la consolidació del projecte europeu i de l’altra, i com a país especialment colpejat per la Covid, per haver-se’ns assignat fins a 140.000 milions d’euros. Uns ajuts que, no obstant, ni seran immediats ni de lliure disposició.

Amb el fons encara pendent d’instrumentar, es va acordar distribuir el 70% del total el 2021 i el 2022, i la resta el 2023, i cada estat haurà de presentar el seu pla de reconstrucció i reforma a partir de l’octubre que ve, per a la validació posterior pels 27. La prioritat és conformar un teixit productiu més competitiu i sostenible, establint-se que un 30% del fons es destini a projectes sensibles amb el canvi climàtic. Alhora, s’estableixen mecanismes de supervisió per garantir la destinació dels recursos i, així mateix, verificar que els països beneficiats abordin les reformes a què es comprometin.

Ambició empresarial i bones polítiques públiques

Les inversions es destinaran a empreses que s’han vist molt afectades per la Covid, però que poden recuperar la seva ja demostrada competitivitat una vegada superada la crisi sanitària, així com, especialment, a projectes que, responent a les exigències del món que ve, com la transformació digital o la transició verda, generin creixement i ocupació. Es tracta de combinar ingents recursos econòmics amb ambició empresarial i bones polítiques públiques per a, així, convertir-nos en una economia més competitiva. En aquest context, el nostre món empresarial ha de començar a col·laborar amb els poders públics per dissenyar projectes mereixedors dels fons europeus.

Tot això constitueix una oportunitat única per abordar determinades actuacions que fa temps que demorem com, entre d’altres, aquella política industrial moderna que mai hem tingut. Unes carències que s’enquisten, no tant per no ser conscients de la seva necessitat o per no saber dissenyar els instruments pertinents com per falta de continuïtat en la seva implementació.

Així, els ajuts europeus resulten indispensables, si bé no a tothom ni, per si sols, remeiaran els nostres mals. La solució exigeix, en primer lloc, la nostra pròpia capacitat per consensuar i desenvolupar polítiques a mitjà termini. En aquest sentit, la bona sintonia entre patronal i sindicats resulta encoratjadora, així com, també, aquesta incipient moderació que es percep en els principals partits.

L’acord constitueix un avenç històric per a Europa i una oportunitat excel·lent per a Espanya. Per això, pot entendre’s l’eufòria generalitzada però, no ens confonguem, per aconseguir els fons, i per a la seva bona ocupació, caldrà treballar molt, i bé. No és mannà caigut del cel.