Un Tour amb regust de tardor

Si hi ha un esport carregat d’emotivitat i història és el ciclisme; i si hi ha una ronda en què la mitologia i la litúrgia arriben al zenit, la ronda es diu Tour de França. Podríem imitar la deliciosa comèdia anglesa dels anys 60 (‘Si avui és dimarts, això és Bèlgica’), i titular «Si es corre el Tour és que som al juliol». Tots associem la carrera a través de l’hexàgon francès al peculiar perfum de les tardes somnolentes i plàcides, estirats al sofà mentre els esforçats de la ruta es trenquen les cames al massís Central o arriben exhaustos al Mont Ventoux. Percebem el juliol com l’època de l’any en què apareix el Tour en les nostres vides, i és llavors quan –enclaustrats a casa amb aire condicionat o seguint els ciclistes pels cims del Pirineu– es conjuren els fantasmes de tots els que ens van fer sospirar per aquest esport inhumà: des de la mitologia antiga dels Bartali, Coppi i Bobet, fins a les més recents epopeies d’Induráin, Nibali i Froome, passant, és clar, per l’època daurada de Bahamontes, Merckx, Anquetil, Ocaña i Poulidor. Ho va deixar clar Paolo Conte en la seva cançó dedicada a l’heroic Bartali: un home està assegut en una barrera de seguretat de la carretera mentre espera que arribi l’italià d’«el nas trist, com una pujada». No està per res, només espera a Bartali. És l’essència d’aquest esport únic.

Però, és clar, va arribar el virus i se’n van anar en orris les tardes del juliol. I per poc no se’n va en orris el Tour sencer, com tantes altres coses. Dos mesos després d’aquell 27 de juny, no obstant, Niça acollirà l’etapa inicial, com si no hagués passat res, perquè hi ha moltes coses que es poden ajornar o suspendre’s, però no el Tour, perquè després ja tot se’n va al carall. El Tour, no, per l’amor de Déu. Poques coses ens separen tant de l’abisme com aquest recorregut pels camps i els cims, per les vinyes i els rius en femení, per les llambordes i pel vent que s’alça immisericordiós. I aquí el tenim, renascut, sabent-se estrany, enyorant el dia de la festa nacional i transitant només per territori francès, sense els invents recents per estendre la ruta fins a Londres, per exemple.  Tres setmanes de setembre amb el virus sotjant, sense saber com estaran els ciclistes i quanta gent s’amuntegarà als revolts per veure’ls passar, arribant a un París que ja estarà ple de mascaretes per ordre governativa. Aquest any sense tardes de juliol, amb metes amb regust de tardor, el més important no serà el nom del guanyador sinó la foto multicolor de la serp als Camps Elisis. «È tutto un complesso di cose che fa sì che io el mi fermi qui». Ho deia Paolo Conte: una complexitat de coses que ens fan estimar el Tour.