La taca groga

Viatjar és viure en una bombolla. Continues essent com eres, però esdevens un altre quan comparteixes aquells dies que no pertanyen enlloc, que no responen sinó al fet de viure una realitat que no és la teva. Fins i tot en circumstàncies tan dramàtiques com les d’ara. O potser més. Potser vius la il·lusió, si és que has viatjat, que el món no és un tot homogeni (pandèmic, global), sinó que continua havent-hi parcel·les acotades, només accessibles si t’hi presentes amb els ulls de la curiositat. Fins i tot quan el virus és, com ara, universal, el desig que persegueixes és allunyar-te de la quotidianitat que vius com una presó –amb més o menys barrots– i experimentar, per uns dies, una altra manera de contemplar el món.

M’explica tot això un amic que ha estat a Holanda i que ha vist tot sol 'La noia de la perla' i 'Vista de Delft', sense ningú més que interrompés una trobada tan emocionant, similar a la que va viure Marcel Proust quan es va enfrontar al paisatge que, segons ell, resumeix l’essència de l’art i aboca a la confrontació amb els propis límits. Aquell moment que no es pot descriure, la taca groga que és l’entrada en un univers que ens salva de l’abisme.