Sense gestos

El primat emmascarat

Mentre l'amenaça de la Covid-19 continuï planant sobre Gotham, Metròpolis o Wakanda, aprenguem a assumir la nostra nova identitat i responsabilitat

3
Es llegeix en minuts
El primat emmascarat

Fa uns dies, vaig acabar i vaig enviar l’encàrrec editorial que ha allargat el meu confinament. Va ser el moment de reiniciar la molt esperada peregrinació per alguns dels santuaris del saber: les llibreries. Així, armat amb una mascareta, vaig saludar els amics de Documenta i la família de l’AntifazComic. Amb altres meques del llibre, resisteixen els embats de la compra ‘online’, ja que es nodreixen de lectores i lectors que, abans de trobar el seu nou tresor bibliogràfic, encara necessiten perdre’s entre prestatgeries atapeïdes de títols.

No va ser possible abraçar-se ni fer-se petons, ni tan sols donar-nos la mà, però, separats per la mampara de metacrilat, allà hi havia la Carme; envoltada de còmics. Em va parlar de la parella que va entrar demanant mascaretes: «¿Perquè no en venen? Vostès es diuen Antifaz». Sí, en efecte, el nom fundacional de l’establiment –va obrir el 1982– es va inspirar en aquell mític personatge, emmascarat, que lluitava contra el crim: The Spirit. I és que les màscares són indissociables del món dels superherois, superheroïnes i malvats. El complement evita que siguin reconeguts quan, després de fitxar, tornen a la vida quotidiana.

El Guerrero del Antifaz no era de la meva època, i vaig descobrir el seu creador, Manuel Gago García, molt més tard. Per tant, malgrat que a les publicacions gràfiques de Vértice s’especifiqués «només per als adults», vaig créixer amb els emmascarats i emmascarades de la Marvel; llavors Daredevil –tal com rememora Alfons Moliné– no era cap altre que el castellanitzat Dan Defensor. Però també brillaven Batman i Robin, sense oblidar Catwoman. Una petita peça de roba facial permetia que Bruce Wayne, Dick Grayson o Selina Kyle mantinguessin l’anonimat. ¿Segur?

De petit, i fins i tot d’adult, et creus les coses i punt. ¿Spiderman puja pels gratacels per culpa d’una picada d’aranya? Doncs és clar que sí. La bossa d’anar a comprar –de reixeta– era una teranyina i, amb pals de fusta –sabres i florets en potència–, ens batíem en duel sota la identitat del Zorro. Coses del cognom familiar, jo preferia el bandoler i emmascarat Dick Turpin; feien la sèrie a la tele i em va semblar més canalla. Dibuixàvem la Z en l’aire i una cartolina mal retallada feia les funcions d’antifaç; però alguna cosa no funcionava. La vintena de nenes i nens espadatxins ens reconeixíem sense cap problema. ¿Com podia ser que don Diego de la Vega o Kit Walker –l’Home Emmascarat (The Phantom)– no fossin desemmascarats pel seu entorn? I, pitjor encara, ¿com explicar que Clark Kent, posant-se només unes ulleres, continués sense ser identificat en la seva faceta de Superman?

Aquests dies, tots som homes i dones emmascarats. És cert que, en ocasions, ens costa escanejar algun conegut, però, en general, encertem posar la cara a qui hi ha rere la mascareta quirúrgica, o de disseny ‘fashion’. Una altra cosa molt diferent, és aconseguir endevinar la seva expressió. Vaig intentar imaginar-me que la Carme estava somrient. ¿Ho vaig encertar o anava errat? Vivim enmig d’un inacabable ball de màscares on milions de persones se senten confuses. Experimentem la falta d’un dels molts tipus de comunicació animal: la facial.

Charles R. Darwin, un dels pares de l’evolució, també va ser pioner en el terreny de l’etologia. El 1872, va publicar ‘L’expressió de les emocions en l’home en els animals’. Va estudiar com els rostres podien expressar estats d’alegria, tristesa, agressivitat, por, etc. Per descomptat que l’‘Homo sapiens’ és posseïdor d’un llenguatge articulat, però, igual que altres éssers vius de la naturalesa, som capaços de transmetre informació gestual. Convivint amb els caçadors-recol·lectors hadzabe de Tanzània i yolngu d’Austràlia, he registrat complexos llenguatges a través de les mans i la resta del cos; per exemple, imiten animals. També ens comuniquem de forma química... olors que atrauen o produeixen rebuig. I, per descomptat, hi ha les expressions facials. A l’observar els ximpanzés, bonobos, goril·les, orangutans, i altres primats, pots saber què passa pel seu cap; el mateix que amb gossos i gats domèstics.

Notícies relacionades

Després del confinament teníem ganes de topar, cara a cara, amb altres congèneres; i ara voldríem fer-ho sense la barrera que imposa la mascareta. És el moment de valorar el molt que comunica una mirada, el to de veu o un moviment de mans. I, mentre l’amenaça de la Covid-19 continuï planant sobre Gotham, Metròpolis o Wakanda, aprenguem a assumir la nostra nova identitat i responsabilitat: la del ‘primat emmascarat’.

*Arqueòleg, naturalista i explorador; col·laborador del Museu de Ciències Naturals de Barcelona